LA RESPOSTA ESTÀ EN MAQUIAVEL

Per Idoia Arreaza

 “M’agradaria ensenyar-vos el camí a l’infern perquè vos mantingueu apartats d’ell”, van ser les paraules que Nicolau Maquiavel, el 1526 li va dedicar a un amic, poc abans de la seua pròpia mort. L’infern del qual parla Maquiavel en aquesta frase és un concepte molt terrenal: el que sorgeix de les males decisions polítiques i institucions corruptes. I, de fet, les persones a les quals pretenia rescatar, eren, fonamentalment, els seus propis compatriotes. 

Els ciutadans florentins, quasi com els ciutadans de les democràcies d’avui en dia, mostraven orgull de la seua particular forma de govern: una república, on les assemblees populars eren amples – sempre contextualitzat al moment històric- i on existia una potent animadversió oficial cap a qualsevol dirigent que, a un moment donat, decidira abaixar la guàrdia. També era una època convulsa a Florència i, a voltes la inquietud feia que la ciutadania abaixara la guàrdia.

Una època convulsa a Itàlia, no per les mateixes raons que ho està sent ara al món sencer, però si de formes molt semblants. L’amenaça, la incertesa i la urgència, són sempre les tres potes angulars aplicables a qualsevol crisi. I és que, en època de crisi, prendre decisions amb rapidesa és important, com també ho és tindre clara quina és la teua posició com a governant: si, per una banda, prendre ràpides però males decisions, en ser decisions preses sense el consens i corrompent les institucions; o, si pel contrari, intentes fer un contrapés entre rapidesa i consens, tenint clar front a què i qui no has d’abaixar la guàrdia i per a què i qui has de prendre aquestes decisions. 

Però això no és una qüestió que únicament abraça a governants, també implica als governats. Aquests són els que no han de baixar la guàrdia. I ara, dins d’un temps de llars i xarxes socials, trobem espais que impedeixen que abaixem la guàrdia; que afavoreixen que tinguem criteris i opinions pròpies a partir del que veiem i analitzem.

La incertesa, a mesura que han anat avançant els dies, s’ha anat evaporant progressivament. Almenys la incertesa que té relació amb el present més immediat. Però els inferns de Maquiavel continuen i no hem d’abaixar la guàrdia, hem de continuar emprant els recursos de què disposem per continuar a peu del canó.

Fa uns dies, electomania publicava un panel sobre la valoració que la ciutadania fa de la gestió de l’actual crisi per part del Govern de l’estat espanyol, pels governs de les comunitats autònomes i per la Unió Europea. La fotografia del moment concret – de finals de març de 2020- ens mostra dos plànols contraposats en línies generals: per una banda, el suspés per a la gestió de la crisi per part del Govern de l’Estat espanyol i, encara més, per a la gestió per part de la UE; per altra banda, l’aprovat per a la meitat dels governs autonòmics. Una contraposició que ens sembla enviar un missatge clar: les gestions millor valorades són les que venen des dels àmbits territorials més pròxims a la ciutadania. Si férem una correlació amb aquestes dades, amb probabilitat ens eixiria una correlació directa entre variables, això és que a més proximitat territorial del govern a la ciutadania, millor valoració de la gestió. I no seria el primer cop que ho veiem.

Si ens endinsem un poc més en les dades que ens ofereix l’enquesta, veiem que la valoració mitjana de la gestió de la crisi per part del Govern de l’Estat espanyol és un 3,9 sobre 10. Aquesta dada accepta diferències al seu si, per exemple, entre votants. En una lectura ràpida veiem que del conjunt de la mostra, les persones que millor valoren la gestió del govern estatal són les que voten a Unides Podem (6.7 sobre 10) i al PSOE (5.8 sobre 10). Per davall d’aquestes trobem les valoracions de les persones enquestades que voten a forces estatals de dretes. Això ens dibuixa una distribució de les valoracions de la gestió de la crisi considerablement diferent entre si. Una diferència que, a priori, s’explica per la variable vot, però si aprofundirem podria estar relacionada amb el sentiment partidista. Aquesta seria la variable que ens podria explicar perquè els votants de les formacions al govern de l’estat són els més complaents i, per contra, els votants de l’oposició els més crítics. 

Però la valoració no té a veure, únicament, amb les variables relacionades amb el vot i la formació política, també està lligada amb variables sociodemogràfiques. Aquesta enquesta ens proporciona una molt interessant: la variable territorial, que ens permet conéixer les valoracions de la gestió del govern estatal a partir d’una mostra diferenciada per territoris. De fet, veiem per comunitats autonòmiques que cap d’elles dona un aprovat en la valoració que fan de la gestió de la crisi per part del govern estatal. Els valencians i valencianes, per exemple donen un 3,8 sobre 10 de mitjana al govern estatal. En canvi, aquests mateixos, puntuen la gestió de la COVID19 per part del Govern del Botànic amb un 5,1 sobre 10. Altres comunitats que suspenen a l’estat i aproven les seues gestions autonòmiques són Catalunya, Galícia, Balears o Canàries. Dins del País Valencià, les persones enquestades de Castelló i València aproven la gestió del Govern del Botànic amb un 5,4 i 5,2 respectivament, mentre que les persones enquestades a Alacant el suspenen amb un 4,5. 

Una altra qüestió que considere cridanera – i, pot ser preocupant- és la valoració que les persones enquestades fan de la gestió de la COVID19 per part de la UE: un 2 sobre 10. Per electorat també hi ha diferències, si bé, el de Ciutadans (2.5), PP (2.4) i PSOE (2.3) són els que millor valoren la gestió de la crisi per part de la UE. Ni tan sols les millors valoracions passen del 3 de mitjana. Els valencians i valencianes puntuem la gestió de la crisi de la COVID19 per part de la UE amb un 2,2 sobre 10, breument per damunt de la mitjana.

Les valoracions, sense haver fet una anàlisi de dades en profunditat, ens deixen una conclusió rellevant: els governs més pròxims a la ciutadania són els millors valorats. Mentre la UE no aconsegueix valoracions per damunt del 3 i l’Estat espanyol no aconsegueix una mitjana de valoració aprovada, la meitat de les comunitats autònomes tenen aprovades les seues gestions.

Hem de tindre en compte que existeixen una pluralitat de factors involucrats en la formació de les percepcions de la ciutadania (creences, opinions i/o valoracions), com ara la realitat en la qual cada persona viu; això apunta al fet que, generalment, les respostes de les enquestes reflecteixen la situació real en la qual viu cada persona. Però també influeixen les subjectivitats personals. Són, per tant, una combinació de la seua realitat efectiva a partir d’una elaboració simbòlica d’aquesta.

És a dir, les valoracions que fa la ciutadania no es poden agafar com un tot, però tampoc poden ser relegades a un segon pla. Entenem ací per valoració mitjana la puntuació que proporciona un conjunt d’enquestats sobre un tema concret, en aquest cas, la gestió de la COVID19. I, com a tal, a aquestes valoracions, si analitzem en profunditat, ens trobem desviacions típiques molt grans, importants per conéixer la cohesió social entorn del tema en qüestió. Si bé, les diferències que hem trobat en aquesta breu anàlisi ens mostren que hi ha un gruix important de la ciutadania que no ha abaixat la guàrdia. El fet que les valoracions que, per exemple, fem els valencians i valencianes dels diferents governs no siga la mateixa vol dir que sabem diferenciar gestions, àmbits territorials i que coneguem, mínimament, les polítiques públiques – i el seu cicle- implementades des dels diferents àmbits governamentals. I que aquells que han sabut detectar l’amenaça i actuar prompte, que han sabut neutralitzar la incertesa més immediata i aplicar mesures atenent a les diferents urgències, són reconeguts per un gruix d’enquestats. Així mateix, un cop més, ha quedat palés que els governs autonòmics, com a governs més pròxims a la ciutadania, coneixen millor la realitat social sobre la qual governen i legislen i poden atendre millor, des de la proximitat que és com s’entenen, aquestes urgències que ens ha portat de sobte aquesta crisi.  

La descentralització de funcions ha de ser una realitat i procurar més autogovern – que no es pot entendre sense un finançament just- a aquells àmbits territorials que, per una qüestió de proximitat, entenen millor els problemes de les seues societats.

Idoia Arreaza és politòloga i membre del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe