LES ÀNIMES DEL BOTÀNIC DAVANT EL 14-F

Per Adrià Mompó Ruiz

Tot i que la ponentada electoral ens deu haver desviat ja del tema, és convenient fer una pausa i analitzar les repercussions dels últims comicis en Catalunya, els efectes dels quals romandran més enllà de les convulsions d’una actualitat política impacient. La primera sensació pot ser la d’una certa decepció politològica: no passa res de nou, en part perquè les enquestes encertaren – no pel que fa als perdedors –, en part perquè en aquestes eleccions no es jugava la governabilitat de Catalunya, sinó la presidència, cosa que deixava fora de joc a tots els partits excepte a dos. I és, justament, en base a la pugna entre aquests dos partits, Esquerra Republicana i Junts, que caldria esperar reaccions i perspectives per part dels actors que més miren al Principat en els últims anys: el govern d’Espanya i el de la Generalitat – l’altra, ja s’entén.

Del primer en parlaran de sobres, així que quedem-nos en el palau del carrer Cavallers. Ací, com també en Madrid, seria més correcte fer referència als actors – tots els components de la coalició – que no pas al govern en bloc; si bé, per ser encara més curosos, seria millor parlar d’ànimes, i d’aquestes com a mínim en tenim quatre. Anem-hi una per una.

Comencem pel PSPV, germà major del Botànic i, amb vista a la decadència de les federacions andalusa i catalana – sí, fins fa dos dies –, gran poder regional del socialisme mentre els resultats madrilenys no diguen el contrari. Malgrat les aparences, els bons resultats del PSC són una notícia agredolça per a Ximo Puig, del qual caldria esperar que cedisca en favor de Salvador Illa el paper d’interlocutor informal entre el PSOE i l’independentisme català que estava intentant consolidar. De fet, Illa, com a guanyador de les eleccions més que com a primer secretari, fou designat tot just amb aquesta tasca davant la previsible impossibilitat de ser investit. Si bé resta encara una porta oberta per a Puig, i ben ampla: la de presidir la principal autonomia en mans dels socialistes a més d’haver-se erigit hàbilment com a portaveu de la “tercera via” o un federalisme una mica menys publicitari que el tradicionalment reivindicat per Ferraz.

El PSPV, doncs, hauria de mirar-se amb bon ulls un govern independentista presidit per ERC en la seua versió escocesa. No només li permet conservar eixe grau d’autoritat en la política territorial del seu partit, sinó que a més, per ocupar la presidència, serà l’interlocutor preferent entre Manises i Sant Jaume de cara al seu propi govern, amb la qual cosa podria tractar de contindre les pulsions dels seus socis valencianistes i canalitzar la cooperació entre les dues administracions per una via preferentment econòmica, menys sorollosa i molesta que afers com la reciprocitat televisiva i les reivindicacions lingüístiques. Aquests podrien veure’s com una excessiva simpatia cap a Catalunya – concretament, cap a un executiu independentista – amb el consegüent risc d’allunyar el votant centrista de Ciutadans que el PSOE aspira a captar en les pròximes eleccions. De fet, cal suposar que ERC buscarà aliances alternatives en aquestes qüestions més polèmiques.

Açò ens duu a Compromís, el menys compromés amb els resultats en Catalunya i alhora el més dividit. En esperit, si més no. Les dues ànimes de la coalició podrien presentar preferències dispars respecte als pactes de govern en el parlament de la Ciutadella, tot i que sabem d’antuvi quina opció guanyarà. D’una banda, la família més identificada amb l’esquerra, bàsicament Iniciativa però també bona part del Bloc més jove i progressista, hauria manifestat una poc dissimulada simpatia amb un tripartit que emule el Botànic. D’altra banda, el sector més identificat amb el nacionalisme – l’anomenat Bloc dur però ja reblanit – preferiria un govern nítidament independentista atesa la proximitat de les bases al sobiranisme.

Tanmateix, ens movem en l’especulació perquè cap càrrec de la coalició ha gosat expressar públicament cap preferència, així que serà millor centrar-nos en divergències estratègiques de més llarg termini: per als primers, el procés català hauria estat una arma de foc en mans de la dreta anticatalanista que els obligava a avançar amb peus de plom i desacreditava les reivindicacions valencianes; per als segons, en canvi, la pressió independentista hauria aconseguit situar el valencianisme i les seues demandes en una posició moderada més difícil d’atacar ara que quan la “radicalitat” nacionalista s’ubicava tot just en qüestions com la reforma del finançament o l’augment de les competències.

En eixe sentit, passada ja la tardor calenta de 2017, quan les flames arribaren a socarrar la façana gòtica de Sant Agustí, un acostament a Catalunya, i particularment a una Esquerra més tova i gradualista, ja no hauria de fer tant de pànic: és un camp on els valencianistes poden adquirir un cert lideratge i relativitzar la projecció exterior de Puig, especialment en afers on la col·laboració dels socialistes siga més complicada. De passada, Compromís podria desdibuixar la seua “solitud” en el Congrés amb un imponent aliat que enfortira la seua capacitat de pressió en l’àmbit estatal.

Finalment, Podem se situa, com és habitual, en un no-lloc, una insubstancialitat definida per la residualitat, tant en Catalunya com en València, per la dificultat de consolidar lideratges regionals i per ser els socis menors d’una coalició on manquen d’autoritat en política territorial atesos els mals resultats d’ECP. Al nord, la seua proposta intermèdia llangueix entre dos blocs molt polaritzats on el votant castiga els posicionaments menys clars – a Ciutadans li ha passat ara el que al PSC fa dos anys – i els comuns no es mouen del seu modest espai barceloní. Al sud, Podem pateix el que Podemos gaudeix: si bé en les eleccions generals concentren la major part del vot a l’esquerra del PSOE, en les autonòmiques transvasen bona part dels seus votants al que encara es percep com el “Podemos valencià”. De fet, aquesta al·lusió que tant molesta entre les files valencianistes hauria de emprenyar més als morats que no pas als taronges.

Tot amb tot, a diferència del PSPV, UP tenia una preferència clara però cap possibilitat d’eixir guanyant: no hi ha possibilitats de reeditar el tripartit, el poc pes que puguen tindre els comuns en el nou govern s’enfosquirà per la més acolorida CUP si res canvia, i la seua visibilitat al sud de la Sénia podria veure’s limitada per l’ombrívola discreció de Dalmau i l’anonimat total de Pilar Lima. Ja veurem si la renovació en el lideratge estatal ajuda a pal·liar la situació.

En qualsevol cas, partim del pressupòsit què les negociacions en Catalunya es resoldran amb un president republicà que voldrà ampliar horitzons estratègics més enllà de la retòrica sobiranista, començant per teixir aliances amb el seu entorn. Així és en la mesura que Esquerra, amb una percepció de catalanitat més ampla que CiU i successors, ha mostrat sempre aquesta voluntat. A més a més, amb la seua aposta per un sobiranisme de llarg termini pot ser rebuda amb un tarannà més amable i reunir simpaties en temes com el corredor mediterrani, en què la implicació de la patronal i d’un espectre polític ample és decisiva. Tot i que no hem d’oblidar que l’actitud que adopte Junts a l’altra banda serà un condicionant a tindre en compte: bastir aliances dins del marc espanyol porta implícita una renúncia a la independència en el mitjà termini i, a més, difumina la bilateralitat Madrid-Barcelona que reivindica l’independentisme.

La incògnita serà, altrament, l’abast d’aquesta cooperació: convé esperar que els pactes en matèria lingüística i les reivindicacions de plurinacionalitat es facen a poqueta nit? Dependrà, en definitiva, de quina ànima s’hi impose en el Botànic.

Adrià Mompó Ruiz és estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública en la Universitat de València

Col·labora al Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe