Les comarques centrals valencianes per la vertebració i la reactivació del país

La gran crisi ha afectat molt intensament l’economia del País Valencià. Entre els anys 2007 i 2014 s’han perdut quasi 400.000 llocs de treball, un 18% dels ocupats, i la renda per càpita s’ha reduït més d’un 7%, amb la qual cosa des de l’any 1990 la renda dels valencians se situa per sota de la mitjana espanyola; malgrat que l’any 2014 conclogué amb un creixement del 2,1%, però sustentat pel turisme, i l’exportació de vehicles i productes agroalimentaris. A més a més les previsions no són més optimistes, i el risc de pobresa o exclusió social per a l’any 2020 és màxim, ja que es preveu que més del 29% de la població valenciana estarà en eixa situació.

Tant la situació actual com les previsions de futur exigeixen una reflexió estratègica, de canvi de disseny en la política econòmica del govern valencià, considerant que cal fer-la des de baix cap amunt, des de cada territori que comparteix lligams fonamentals (àrees funcionals) cap al conjunt del país. En l’estratègia Europa 2020, que defineix la política econòmica de la Unió Europea i els estats membres, entre les seues tres prioritats indica «un creixement integrador, per a aprofundir en la cohesió econòmica, social i territorial».

Potser tenim un País Valencià desvertebrat perquè des de l’administració pública autonòmica no s’han desenvolupat les comarques, malgrat el manament estatutari. La conseqüència evident ha estat el manteniment de la divisió provincial i la conformació de tres àrees metropolitanes que afavoreixen la deslocalització des de les comarques i l’allunyament entre València i Alacant. La gran crisi ha generat el desplaçament de la gent més preparada des de les comarques de l’interior del país, la població està estancada i la majoria dels sectors industrials no acaben de recuperar-se, amb la qual cosa la potencialitat econòmica s’ha reduït. Cal una reacció per a la reactivació.

Malgrat això, s’ha mantingut, ni que siga en l’àmbit conceptual, acadèmic i d’investigació, l’àrea funcional de les Comarques Centrals Valencianes (CCV). Un territori de més de 655.000 habitants en la definició clàssica, però que podria arribar fins als 865.000 habitants si s’inclouen la Maria Baixa, la Foia de Xixona i la Vall de Biar, com suggereixen alguns autors (Néstor Novell). Un territori on es dóna una elevada concentració de pimes, de serveis, comercials i turístiques a la costa, i industrials i de serveis a l’interior; un elevat ambient d’emprenedoria i d’innovació; i una població amb un elevat sentiment de pertinença i consciència territorial.

Les CCV ja començaren un projecte de cooperació territorial entre els anys 2000 i 2002. És cert que es quedà en la fase dels estudis (projecte Concercost i l’informe de l’OCDE) i una incipient estructura de govern, però els seus objectius són totalment vigents a hores d’ara: un mercat prou gran per a reestructurar el sistema productiu; sinergies entre les ciutats per a crear l’ambient d’innovació i de desenvolupament; una projecció exterior amb capacitat d’atraure activitats econòmiques, capital físic i humà, iniciatives i inversió pública.

El canvi de govern a la Generalitat, la Diputació de València i la majoria de pobles i ciutats de les CCV, ha precipitat que es torne a parlar de cooperació, col·laboració i projectes de desenvolupament econòmic i social a l’àrea. Des del PSOE amb la seua proposta d’aliança de capitals de les CCV, fins a Compromís amb la seua proposta de rellançar el Consorci de les Comarques Centrals, en tres mesos, ja torna a estar a debat el model territorial del País Valencià, amb una òptica més limitada en el cas del PSOE i molt més agosarada en el cas de Compromís.

La proposta dels alcaldes socialistes (Gandia, Alcoi, Ontinyent i Xàtiva) es basa en la col·laboració entre ells i en descartar cap fórmula semblant al consorci. Aposten per constituir un Consell Econòmic i Social de caràcter supramunicipal constituït per les quatre ciutats per al desenvolupament de projectes compartits i per a fer de grup de pressió davant les administracions autonòmica i estatal. Identifiquen quatre propostes d’actuació: disseny d’un pla per a la indústria i la innovació; creació d’un fòrum anual de les universitats públiques implantades a les seues ciutats; creació de la xarxa de la innovació; cooperació en la promoció turística i cultural.

Compromís parteix de la idea que cal un òrgan de gestió (el Consorci en podria ser un) decisori i representatiu de l’àrea que aconseguira que les CCV foren un territori governat, i alhora reconegut pel govern valencià. «És la necessitat de la cooperació intermunicipal i intercomarcal, és a dir, cooperem perquè ens interessa i estem disposats a organitzar-nos en el territori perquè si no ho fem s’enfonsarà», afirma el document de propostes. Plantegen cinc línies d’actuació que són: la revolució industrial dels serveis lligada als processos de cooperació interterritorial i intersectorial de les indústries; un pla específic de reindustrialització i d’activació econòmica; un pla turístic costa-interior de les comarques centrals; creació a les comarques d’una xarxa de creadors, artistes plàstics, escènics i audiovisuals; coordinació de la formació professional a les CCV, pla de retenció d’intel·ligència i foment de l’emprenedoria, així com la definició d’accions concretes coordinades a escala comarcal per a aturats de llarga durada i joves que no han pogut accedir a un lloc de treball. Per al finançament de totes aquestes actuacions es confia en els fons europeus, ja que a partir de l’any 2016 el País Valencià serà regió en transició (per la pèrdua de renda per càpita els darrers anys de crisi) i podrà accedir a més recursos.

Ja tenim un bon debat plantejat des de les Comarques Centrals Valencianes per a la vertebració i la reactivació del País Valencià. Ara cal que tant les administracions públiques com les universitats i els diferents agents econòmics i socials possibiliten que l’intent d’accions concertades de gestió del territori puguen arribar a bon port.