LES NOSTRES CONTRADICCIONS, LES NOSTRES ESPERANCES

Per Gustau Pérez Pérez

Demane disculpes. Este estiu he viatjat lluny de casa. Després de més de dos anys planejant un destí, enguany per fi hem pogut anar-hi. I sí, hem agafat un avió. No ho amague. No penseu que no he pensat en l’impacte climàtic del viatge, tant abans com després de fer-lo. De fet, fa una estona he buscat la meua petjada de carboni i està al voltant de les dues tones de CO2. És una burrada, soc conscient.

Òbviament, no han faltat els missatges incisius de coneguts i saludats perquè, com una persona que es considera ecologista, que usa diàriament la bici o que visita l’ecoparc unes quantes vegades a l’any se permet agafar un vol i contaminar d’eixa manera? És curiós, qui menys compromés i conscienciat està sol ser qui se sent amb més capacitat d’exigir.

També tenim als repartidors de carnets i supervisors de la moral. D’estos en trobem molts per twitter. Alguns recordaran el morbós perfil –el qual no citaré–  que es dedicava a recollir fotografies de més d’un centenar de càrrecs públics i persones vinculades a diferents col·lectius de la progressia valenciana en els seus respectius llocs de vacances. Evidentment qui vulga privacitat que no publique fotos, és clar. Però d’ací a què algú dedique desenes d’hores d’investigació a fer un fil per posar en dubte la coherència de persones que comparteixen i difonen un discurs progressista, doncs no sé Rick, potser no és la millor idea.

No negaré que les crítiques d’uns i altres (tots una mica haters, també s’ha de dir), en part tenen raó. I més encara quan apareixen casos de sonada hipocresia que han donat lloc a salseres columnes estiuenques. Inclús sense arribar a eixos casos, potser a tots ens va bé un estironet d’orelles de tant en tant. Ara bé, qui es troba en posició i compta amb legitimitat per a jutjar les accions dels altres? Com diu el refrany, qui estiga lliure de pecat…

Sabem que vivim en un entorn de privilegis i que qui defensa un tipus de vida hauria de ser coherent i predicar amb l’exemple. I no obstant això, tots hem fallat, fallem i seguirem fallant. I no només en la qüestió climàtica, també en la lingüística, en la feminista, en la de classe i en tantes altres. Però també cal dir-ho i regular expectatives (i angoixes): és impossible no fallar. En algun moment et trobes en situacions en què per una raó o altra renuncies als teus principis, al teu mode de vida ideal i baixes al cap. O això o vius en una cova fora de qualsevol interacció social.

I ahí és on voldria aportar dues reflexions, no ja pel meu viatge, perquè ací no es tracta de qüestions o accions personals, sinó per les lluites col·lectives en les que molts, en major o menor mesura, estem immersos. La primera és el context. Vivim immersos en un sistema, un mode de vida, una societat que ens estructura i que constantment ens aboca a contradiccions.

Contradiccions quan viatges, quan et compres roba, quan fas la compra al gran supermercat o quan pagues amb targeta. Contradiccions en el teu lloc de treball –perquè per a qui treballes i qui et paga, realment?– quan agafes el cotxe o quan un repartidor te duu un paquet amb productes d’origen probablement asiàtic. Contradiccions quan vas a votar i saps dels dèficits de la democràcia liberal, quan continues amb la teua dieta basada en animals o quan després de dir-t’ho mil vegades, encara no t’has canviat a un banc (més) ètic o quan continues en una companyia de l’oligopoli elèctric.

I la segona reflexió és al voltant de l’estratègia. Comentava que estava bé l’estironet d’orelles, però tinguem cura de l’escarni públic. Soc conscient del meu pecat, igual que segur que moltes altres persones que han viatjat aquest estiu o que viuen en alguna de les múltiples contradiccions inherents al nostre mode de vida. Però, sense que valga de justificació, tinguem en compte el context i sobretot parem atenció a l’estratègia.

Convindreu amb mi que és molt més constructiva la reflexió crítica que l’assenyalament. Que per a viure de manera coherent en el sistema que tenim muntat, calen moltes reflexions i renuncies, moltes decisions a contracorrent dels discursos hegemònics i, per tant, també molts qüestionaments individuals i col·lectius.

Que estos qüestionaments vinguen per part dels qui es beneficien de l’actual model de societat és comprensible. No tenen cap interès en renunciar als seus privilegis de jets privats i consum desbordat. Ells no gestionen contradiccions. Ells han posat les regles del joc i són els guanyadors permanents de la partida.

Però i els haters? Segurament han activat un mecanisme de defensa per no sentir-se malament, ni canviar el seu mode de vida el més mínim. Segurament els és més fàcil mantindre els seus privilegis i viure amb menys maldecaps: “que no em toquen el meu entrecot, ni em maregen amb contenidors marrons!”. Si de veritat estan preocupats pels problemes del món, podrien fer un poc d’introspecció de les seues accions, i en compte d’atacar als que ja estan intentant canviar les coses, anar a pels qui mai les ha volgut canviar.

Açò va de crear alternatives i de sumar a la causa, no de repartir carnets, ni estigmatitzar. Per què no visibilitzar bones pràctiques i modes de vida, en compte d’assenyalar persones que fan esforços en el seu dia a dia per millorar el seu impacte en el planeta? I per què dedicar tanta energia en criticar a estos i no al 10% de la població que genera el 50% de les emissions?

Molts de nosaltres sabem que fallem, però tractem de fer-nos càrrec de les nostres accions. I abans que quedar-nos en la paràlisi, en la passivitat o en la crítica destructiva, preferim gestionar contradiccions i anar construint-nos i millorant partint d’aquestes, com a motor de canvi. Ho deia Fuster en un dels seus famosos aforismes: “les meues contradiccions són les meues esperances”. Perquè d’altra banda, viure sense contradiccions és viure en el fanatisme i els superherois només existeixen a la literatura.

I un apunt final. Les accions individuals òbviament són importants, però apuntem millor el tir i identifiquem bé els responsables. Sobre açò últim ens dona alguna pista Naomi Klein en Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima: “més enllà de l’emissió de CO₂  i les seues terribles conseqüències, el que està destruint el planeta, el que contribueix al canvi climàtic, és el capitalisme i la seua màquina de crear desigualtats”.

Gustau Pérez Pérez és president de la Fundació Nexe i de l’ACV Tirant lo Blanc