LES SET VIDES DE COMPROMÍS

Per Amadeu Mezquida

Els gats tenen set vides. O això diuen. Els gats han tingut també el seu paper en la història del valencianisme. Va ser Joan Fuster qui va dir que els nacionalistes valencians eren incapaços “d’alçar un gat pel rabo” —optimista no era, l’home—. “Sou quatre gats i esteu acollonats”, cantaven els blavers als nacionalistes allà a principis dels 80, fet que va ser aprofitat per uns nacionalistes de l’època amb sentit de l’humor per posar-li “Els Quatre Gats” a la seua associació cultural.

Tot i que en este article vull parlar de miracles més que de gats. En concret, del miracle de la resurrecció. A Compromís, des que existeix, l’han donat per amortitzat diverses voltes; però la formació taronja, com els gats, ha demostrat tindre més capacitat de supervivència de la que li pronosticaven. Recorde una volta, que vaig sentir dir al director d’un important diari: “Compromís es flor de un día, en cuatro años ni existiréis”.

És per això que he volgut tornar ací a Fundació Nexe amb una antologia: les set vides de Compromís.

1. Les enquestes abans de 2011 i 2015. A Compromís ja el van voler matar abans de nàixer. Abans de les eleccions del 2011 les enquestes de totes, absolutament totes, les empreses demoscòpiques i mitjans de comunicació deixaven la coalició valencianista fora de les Corts i de l’Ajuntament de València. El resultat va ser un percentatge de vot que duplicava la barrera electoral del 5%, 6 diputats autonòmics i 3 regidors a la capital. Van vindre després les eleccions generals en què el valencianisme obtindria per primera vegada un representant al Congrés dels Diputats en la figura de Joan Baldoví —tampoc cap enquesta ho veié vindre—. La història es repetiria el 2015, l’any del canvi i del naixement dels governs botànics: Compromís va rebentar absolutament totes les enquestes sent primera força en moltes comarques, obtenint 19 diputats a les Corts, les alcaldies de moltes ciutats mitjanes i la joia de la corona: l’alcaldia de València, amb 9 regidors —l’enquesta que més donava a Compromís els hi adjudicava 6—. Compromís: mort i resurrecció, primer acte.

2. Els pactes amb Podemos per a les Generals. En esta ocasió el risc de trencament i el vaticini de mort va vindre des de dins de la mateixa coalició. Els pactes amb la formació morada de Pablo Iglesias en 2015-2016 en plena onada indignada post-15M van tensar les costures de la coalició, en què la facció més moderada, contrària al pacte, va arribar inclús a convocar una roda de premsa per a acusar la direcció de manca de democràcia i de trencament de l’esperit de la coalició. En aquelles eleccions, el valencianisme polític a través de les marques És el moment i A la valenciana va traure el millor resultat històric en unes generals, amb quatre diputats taronges a Madrid. Compromís 2, suïcidi amb cicuta 0.

3. La institucionalització. Quan Compromís va arribar als governs el 2015, la dreta política i mediàtica proclamava l’apocalipsi. Es van arribar a publicar coses com que Compromís cremaria esglésies o que traurien les Falles fora de València a un polígon industrial (¿?). Ara potser ho hem oblidat, però el 2015 la paraula “tripartit” feia feredat. Recordava el tripartit català. Era sinònim d’inoperància, embolics i ridícul. La realitat, però, és que Mónica Oltra va demostrar que l’americana de vicepresidenta li queia igual de bé que les samarretes reivindicatives. Uns quadres ben formats, provinents del BEA, la Fundació Nexe, Escola Valenciana, els moviments ecologistes i altres agents de la societat civil no sols no es van carregar les Falles sinó que les feren patrimoni de la humanitat. Els governs de coalició van ser estables i operatius i Compromís va donar color a uns governs que, de segur, sense ells hagueren estat més grisos. Víctor Maceda ho va batejar a La Vanguardia com la “moquetització” de Compromís, que és una altra manera de dir que la institucionalitat tampoc va matar els valencianistes.

4. Les eleccions autonòmiques de 2019. S’acostava el final de la primera legislatura i Ximo Puig va prendre la seua primera mesura unilateral del mandat: avançar un mes les eleccions valencianes per a fer-les coincidir amb les generals. Fet que, òbviament, anava en perjuí de la formació taronja. Pretenia el socialista que Compromís s’afonara i que els vots d’esquerres es concentraren en el PSOE. Aquella volta la galtada sí que va fer diana i Compromís es va deixar pel camí bona part de les seues alcaldies, tot i que a escala autonòmica sols es van perdre dos diputats. Uff, not close enough…

5. La dimissió de Mónica Oltra. L’any 2022 es pot considerar l’any negre de Compromís. Va començar amb la retirada de Fran Ferri com a diputat i síndic de la coalició a les Corts, seguida per la dimissió de Vicent Marzà com a conseller d’Educació. Però el fet més destacable va ser la dimissió forçada de Mónica Oltra com a vicepresidenta de la Generalitat, assetjada mediàticament pel que probablement és el cas de lawfare més escandalós de la Justícia espanyola. Privat de la seua política més destacada, símbol fins al moment de la coalició valencianista, moltes veus van ser les que van vaticinar el principi de la fi. L’any encara portaria més turbulències, amb la marxa forçada pel seu partit, de Mireia Mollà. Malgrat tot, Compromís va ser capaç de continuar avant, fent unes primàries que col·locarien el seu mediàtic diputat a Madrid com a presidenciable de la coalició per a les eleccions de 2023: Baldoví, baldovà cada día te quiero más.

6. El canvi de cicle en 2023. El 2023 es recordarà com l’any del 15M de la dreta. Amb una guerra cultural ferotge contra els valors progressistes i l’estat del benestar, amb una mobilització als carrers sense precedents recents i una assistència massiva a les urnes, l’aliança dreta/extrema dreta (PP-VOX) va aconseguir foragitar els governs del Botànic de la Generalitat i de molts ajuntaments, entre ells el del cap i casal. A diferència del que va passar en altres comunitats autònomes, la mobilització màxima de l’electorat de dretes no va provocar l’enfonsament de l’esquerra ni de Compromís, que va passar de 17 a 15 diputats a les Corts, de 10 a 9 regidors a València i d’1 a 2 diputats a Madrid. I tot açò sense Mónica Oltra.

7. La tornada a l’oposició. Podem dir, per tant, que Compromís transita per la setena de les seues vides. En este punt de la partida no es pot negar la seua capacitat de resistència i de resiliència. Des que Compromís existeix, els valencianistes han vist nàixer i caure formacions polítiques que han marcat fortament el moment polític com UPyD, Ciudadanos o Podemos, a les quals se’ls auguraven probablement vides més longeves. No obstant això, en cada mort i resurrecció, Compromís ha perdut un llençol i si res no ho evita, la tendència electoral de la coalició és a la baixa.

Retornat a l’oposició, Compromís ha de fer anàlisi i ser conscient que, alhora que compta amb una base electoral consolidada en algunes zones del País Valencià, té massa forats negres territorials i punts de fuita, i que els bons resultats al cap i casal i les comarques centrals no duraran sempre si no hi ha un projecte engrescador que siga capaç de jugar i guanyar en la lliga autonòmica i estatal. La implantació, per tant, ha de ser un dels seus objectius prioritaris. També la proactivitat, la coalició sembla adormida en el nou context, la “moquetització” de Compromís, no pot estendre’s també en l’oposició, per molt que açò siga la postura més natural per als seus representants i la més assumida i compartida per la militància. Sense un estil d’oposició gamberro, populista i emocional (cosa que no està renyida amb el rigor i la seriositat) i sense un projecte programàtic i un relat que supere les posicions del PSPV-PSOE en els eixos esquerra-dreta, centre-perifèria i dalt-baix, la coalició corre risc d’aigualir-se en eixa amalgama de sigles que conformen el bloc històric que ha permés que Sánchez siga president d’Espanya, especialment en el nou context, en què el focus mediàtic real està exclusivament a Madrid i en el pràcticament mort ecosistema mediàtic valencià, Compromís, simplement és amagat i distorsionat sistemàticament.

No sóc supersticiós, no crec que la setena vida de Compromís, com en el cas dels gats, siga l’última. El que sí que trobe és que de totes les vides de Compromís esta serà de les més difícils de gestionar i això requereix una altura de mires i una perspectiva del moment històric. Si es vol sobreviure amb bona salut, caldrà una simplificació i un enfortiment de l’estructura, proactivitat dels representants públics, un full de ruta compartit i sobretot, una direcció amb una visió estratègica clara que es preocupe més d’eixe full de ruta compartit que no del repartiment intern de les quotes de partit.

Definitivament, Compromís no és un gat i, per tant, no està garantida la capacitat de caure sempre de quatre potes. Val més posar fil a l’agulla i no temptar una huitena volta la sort.

Amadeu Mezquida, València (1986), Politòleg (UV), Mestratge en Gestió Pública (UPF-UAB-UB), membre de Compromís.