MARGINADES, INVISIBILITZADES I DEVALUADES: LES DONES A LES CIÈNCIES SOCIALS

Per Idoia Arreaza Aguilera

Escric aquest article perquè m’he posat les ulleres violeta. Bé, ja les tenia posades en molts àmbits, però no m’havia parat a estudiar i comprendre què passa amb nosaltres, amb les dones, quan volem fer carrera acadèmica i sembla que ho tenim tot a favor. O, com a mínim, el que per a un home seria tindre «tot a favor». Per a nosaltres «tindre tot a favor» moltes vegades no és tindre res i implica, heu de saber-ho, que sempre estareu buscant aquest «tot a favor» i, segurament, mai arribarà. Especialment si no el reivindiquem i el lluitem.

Tot i que el que ací s’exposa és extensiu a totes les ciències, parlaré concretament de la carrera acadèmica de les dones a les ciències socials. Unes ciències, a més, tan relativitzades moltes voltes però necessitades sempre. 

El paper de les ciències socials s’està començant a reivindicar amb més força els últims temps, i açò guarda relació amb la progressiva incorporació de les dones a l’acadèmia. Ja que ens posem a lluitar per dotar-nos de rellevància i visibilitat en tots els àmbits i, en aquest cas en les ciències socials, doncs també lluitem per dotar de rellevància a les nostres ciències, que no són ni menys ni més que la resta. Són diferents, enriquidores, humanitzen i ens ajuden a comprendre’ns com a societat.

Les dones, científiques socials, baixem al fang i ho fem per unes quantes coses a l’hora que troben una mateixa arrel: un sistema androcèntric i patriarcal que determina què sí i què no, i les ciències socials han estat prou temps sent allò «que no», allò «que no» forma part d’un coneixement significatiu. No aporta un coneixement significatiu estudiar les interaccions humanes, les cultures, tampoc ho és, per descomptat, comprendre les normativitats tradicionals i aquelles desigualtats que sustenten… Com ho poden ser? Vaja pregunta la meua.

Reivindicar-nos com a dones científiques socials, perquè sols així podrem aportar noves perspectives, assumir i entendre els espais amplis, extensius i col·laboratius amb la resta de branques de coneixement. Sols així podrem entendre les raons i per què de moltes de les posicions que ens venen donades.

L’autoritat acadèmica en les ciències socials la continuen ostentant els homes. Ràpidament, reviseu tots els recursos bibliogràfics que teniu al vostre abast i no m’equivocaré si dic que un 80% són noms d’homes. Compartireu amb mi aquesta sensació de descobrir que darrere d’aquell cognom que sempre heu pensat que hi ha un home, realment s’amaga una dona. Perquè hem estudiat assignatures del grau, graus complets, màsters i altres, on les dones, si ho han estat presents, ha sigut a títol testimonial. Assignatures com, en el meu cas, pensament polític on de 50 autors, sols hi havia una dona. Hem estat històricament silenciades, amagades i ocultades, però des de l’acadèmia sembla que no es fa tampoc res, a hores d’ara, per vindicar-nos.

Les dones, per moltes que siguem a les ciències socials no som autoritat i, a més, si ho intentem ser, segurament, no ho aconseguirem; no per falta de vàlua si no per les nostres condicions socials i per l’espai que se’ns ha lliurat socialment: el 50% de les dones, aproximadament, abandona la carrera acadèmica després del primer fill. Ells no. El 78% dels càrrecs acadèmics més alts a l’Estat espanyol l’ocupen els homes i la probabilitat anual d’abandó de la carrera acadèmica és quasi un 20% més alta en dones que en homes. Mentre els homes, en molts casos, fan carrera acadèmica i prou – hi ha excepcions, sí-, nosaltres hem de fer carrera acadèmica, criar, atendre cures, i assumir treballs precaris i, en molts casos, sense remunerar.

Marginades, invisibilitzades, obligades a abandonar i amb aportacions acadèmiques devaluades. La mida en què les dones som subjectes d’investigació (les que investiguem) és encara inferior a la dimensió en què les dones som objecte d’investigació (allò que s’investiga).

Molts dels camps d’investigació sobre l’ésser humà han investigat pràcticament en exclusiva als homes, amb una perspectiva masculinitzada on les seues característiques s’han posicionat com a les universals del conjunt de l’espècie. I, si les dones hem estat incloses com a objecte d’investigació, ho hem estat quasi sempre per posar en evidència les nostres pròpies diferències amb els homes (especialment aquelles relacionades amb l’àmbit reproductiu).

Tenim molts reptes al davant però el primer és prendre el control dels biaixos existents, biaixos que atenen als dissenys de qui fa, finança i gestiona la ciència: majoritàriament homes, blancs, occidentals, de posició social acomodada o, dones i homes forçats a imitar aquesta tipologia. 

Aquests reptes són compartits, col·lectius, però també tenim marges per treballar des de les nostres posicions individuals. Fem una selecció de bibliografia i de fonts d’informació com més paritàries millor. Trobar fonts d’informació elaborades per homes és més fàcil, però invertir un poc més de temps a buscar algunes elaborades per dones és, amb tota probabilitat, un dels poders més importants que tenim al nostre abast individualment. Per alguna cosa s’ha de començar i jo ho he fet per aquesta: citar companyes politòlogues i altres científiques socials, dotar de reconeixement els seus treballs acadèmics i teixir sinergies que ens permeten ajudar-nos unes a altres a fer-nos visibles. És l’inici, però ja és. I tu, has pensat ja, què faràs des de les ciències socials?

Idoia Arreaza Aguilera és graduada en Ciències Polítiques i de l’Administració Pública per la UV. Membre de La Comarca Científica i actualment cursant el doctorat per la Universitat de València.

Més informació sobre l’autora clicant ací