Sobre l’aplicació d’un impost turístic al País Valencià. Reflexions des de l’economia

Per Asensi Descalç. 

Aquesta aportació publicada com a Àgora, pretén reflexionar sobre la pertinença d’aplicar en tot el territori valencià un impost turístic en forma de gravamen sobre les pernoctes en tota mena d’allotjaments turístics.

L’anàlisi realitza la justificació basant-se en un principi tributari fonamental a l’hora de basar una reforma impositiva, especialment per al cas que ens ocupa, com és l’eficiència impositiva, però no deixa de banda les qüestions relacionades amb un altre principi que deuen observar els sistemes fiscals com és l’eficàcia operativa dels impostos.

Pel que fa a l’eficiència impositiva,  el mercat turístic genera diseconomies (efectes externs negatius) que suporten agents econòmics aliens al sector. És el que els economistes en diem un mercat amb una ineficiència prèvia i on l’aplicació d’un impost pot corregir i acostar-nos a una situació més eficient sense crear pèrdues de benestar per damunt de la recaptació (excés de gravamen).

Entre les diseconomies estarien els danys mediambientals, les costoses inversions en infraestructures necessàries per a l’activitat i que suporta tota l’economia o les pèrdues de benestar generades sobre veïnats que veuen alterades fins i tot les seues formes de vida (ens referim a l’anomenada (“gentrificació”).

La naturalesa d’aquestes diseconomies ens porta a exigir que hi haja un tractament neutral sobre les formes d’allotjament. Per tant justifiquem per què s’ha de gravar igualment un hotel que un apartament, i per què no s’haurien de fer diferències per nivell de luxe atés que entenem que no està lligat al nivell de costos externs generats per l’activitat (diseconomies) .

Eixos mateixos arguments econòmics els fem servir per a recomanar el no lligar la recaptació de l’impost a cap transferència o subvenció general al sector. Ara bé, el que en uns casos són diseconomies, poden convertir-se en economies externes positives: seria el cas del turisme de zones d’interior, que pot estar jugant un paper important en frenar la despoblació estalviant així el pitjor dany que se li pot fer al territori, que és l’abandó de tota activitat humana. Això ens porta a recomanar, en tot cas, l’ajut a aquest tipus alternatiu de turisme, finançat en tot o en part amb la recaptació de l’impost turístic.

Però l’article se centra també en la incidència impositiva que pot tenir l’impost i l’efecte en la demanda global de l’activitat turística. L’experiència d’altres països així com l’escàs temps que porta aplicant-se en algunes comunitats autònomes de l’Estat són eloqüents en el sentit de l’escàs o nul impacte en forma de reducció de l’activitat turística. Sostenim, a més, aquest punt introduint la idea del turisme com una demanda multidimensional que inclou moltes i variades activitats de les quals l’allotjament només és una, no necessàriament la més important i, en tot cas, complementària d’altres activitats principals (el gaudi de la natura, la cultura, la gastronomia, les experiències lúdiques, etc. …) 

L’impacte d’un impost turístic s’ha de mesurar, doncs, no sobre el preu de l’allotjament sinó sobre el pressupost en despesa diària mitjana dels turistes i les nostres dades indiquen que l’impacte en el preu serà, per tant molt baix com per a crear una reducció en la demanda. 

Finalment l’article toca l’aspecte de la dificultat en la gestió de cobrar l’impost als apartaments, però, tanmateix planteja que les noves formes digitals de contractar aquests serveis, augmenten les possibilitats de control tributari d’aquests serveis, no sols pel que fa a aquest impost en concret, sinó, sobretot, a les rendes fiscals que deuen declarar-se en l’impost sobre la renda, impedint així la competència deslleial que el sector dels apartaments podria suposar als hostalers i millorant l’equitat general del sistema tributari.

Asensi Descalç és professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València i membre del Lab d’Economia de la Fundació Nexe