La imposició patrimonial en el context del finançament autonòmic a l’Estat espanyol. Implicacions sobre la justícia fiscal

22/7/2019

#agora5

Lab d'Economia

Economia

Economia valenciana

Per Asensi Descalç Tormo

 

El paper que es publica com a Àgora 5, després de presentar les quatre formes de tributació patrimonial que es donen en els sistemes tributaris, posa de relleu que a l’Estat espanyol les quatre figures estan descentralitzades; una d’elles, l’impost sobre béns immobles és un impost local i les altres tres estan cedides al 100% al nivell autonòmic. 

 

D’aquestes tres darreres formes de finançament patrimonial cedides a les Comunitats Autònomes (CCAA), deixem de banda la que grava les transmissions patrimonials oneroses (Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats), per ser aquest l’impost que menys relació guarda entre la quota pagada i la capacitat contributiva del qui la paga; és un impost al qual caldria donar menys importància recaptatòria en un enfocament tributari basat en la justícia fiscal. Una altra cosa és que, com tots els impostos indirectes (i per tant, no personals), siga més fàcil de controlar per Hisenda i tinga també un menor cost polític per a l’Administració Pública el fet de recaptar-lo.

 

Ens centrem, doncs, en les altres dues figures: L’impost sobre el Patrimoni Net (IPN) i l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD).

 

En el cas de l’IPN exposem l’evolució en els darrers anys (des de just abans de la crisi de 2008) de la recaptació a tot l’Estat i de les diferències entre les CCAA, no sols en la recaptació, sinó sobretot en la normativa de competència autonòmica que suposa introduir grans diferències en un impost que té grans efectes sobre la justícia o equitat del conjunt del sistema tributari. 

 

A partir de 2008, l’IPN, de facto, desapareix, aplicant-hi bonificacions al 100% que són producte d’una espiral a la baixa per competència entre les CCAA , com era previsible en un sistema descentralitzat on les CCAA no assumeixen el cost en termes de recaptació, donat l’enrevessat sistema de finançament autonòmic i, tanmateix, sí que poden anotar-se el rèdit polític de “perdonar l’impost”. A partir de 2011 torna a cobrar-se però no als nivells de 2007. S’eliminen les bonificacions al 100% però en alguns llocs es mantenen bonificacions més baixes o s’apugen els llindars per començar a tributar (en 2015 encara estava per davall del 50% de la recaptació estatal de 2007). A més s’agreugen les diferències autonòmiques: Alguna CA continua sense cobrar l’impost (Madrid) i, sobretot, apareixen tractaments molt diferents en punts especialment sensibles de l’impost que poden promoure desplaçaments de la població per estratègia fiscal (votació amb els peus).

 

L’article analitza com aquest canvis, a banda de les diferències territorials, estan soscavant la funció de l’impost en el sistema tributari que també es justifica en l’“àgora”, cosa que dona peu a la fonamentació dels canvis recomanats en aquesta figura impositiva, que no poden ser sols autonòmics sinó coordinats a nivell estatal.

 

Pel que fa a l’impost sobre successions i donacions (ISD) el procés ha estat semblant però potser les repercussions en l’equitat impositiva han estat més greus i amb una major percepció social.

 

L’article explica amb detall que es tracta d’un impost que a diferència de l’anterior, no grava la propietat patrimonial, sinó la transmissió lucrativa, és a dir, a títol hereditari o per donació. Plantegem la importància d’entendre que aquestes vies d’acreixement patrimonial que té una persona, són les úniques que escapen  a l’impost sobre la renda de persones físiques i és important per raó de justícia fiscal que aquestes formes de renda no acaben sent millor tractades que les rendes que provenen de l’esforç personal, com ara les del treball o les empresarials i professionals.

 

En el cas de l’ISD, més que l’evolució quantitativa, on també hi ha hagut una baixada en la recaptació tot i que no tan gran com en l’IPN, el que més destaca és la diferenciació territorial que no ha fet més que créixer. 

 

L’article conclou amb unes recomanacions per tal que l’impost puga seguir tenint la funció d’equitat i redistribució que té assignada. 

 

Entre d’altres, 1)  que la tributació es mantinga en uns nivells no merament testimonials. 2) que les relacions de parentiu entre qui transmet (causant o donant) i qui rep (hereva o donatària) no introduïsquen diferències tan grans en la quota definitiva; al capdavall, aquestes relacions no tenen cap relació amb la capacitat contributiva del perceptor i afecten a l’equitat vertical i horitzontal. Recomanem, així, que si ja gaudeixen d’exempcions en la base imposable de l’ISD, no caldria tornar a introduir coeficients diferents en quota per relació de parentiu. 3) que s’eliminen exempcions sobre actius en particular, com ara l’habitatge habitual del transmitent (¡!), per falta de coherència amb els objectius de l’impost i, en particular, els greus efectes sobre la equitat horitzontal; 4) El major control sobre les bonificacions del 95% sobre transmissió d’empreses de pares a fills, assegurant que es compleixen els requisits de continuïtat de l’empresa en bloc (sense divisió), donat que afecten moltíssim a la equitat de l’impost; aquest problema es produeix també en el cas de bonificacions per transmissió de patrimoni històric. El punt clau ací es ser conscients del cost d’aquestes mesures en la funció principal de l’ISD.

 

Un aspecte també molt important és que recomanem mantenir la progressivitat actual en l’escala de tipus que graven el valor de les transmissions, perquè aquest impost ha de complementar a l’IRPF i no sembla exagerat aplicar un tipus  màxim del 34%, clarament per davall del de l’IRPF, i això per a herències o donacions de més de 800.000€ (cal recordar ací que això és la participació de cada hereu o donant i no la massa hereditària);  a més és important augmentar més la graduació dels trams de patrimoni preexistent del receptor en l’aplicació de coeficients per determinar la quota definitiva, amb coherència amb el paper que defensem per a l’impost;  això no significa augmentar el gravamen sinó distingir millor entre les distintes situacions personals del perceptor pel que fa a la seua capacitat contributiva, que és del que es tracta.

 

Finalment, en línia amb el que hem vist a l’IPN, cal buscar una harmonització major a nivell estatal per tal d’evitar moviments d’estratègia fiscal que ja s’estan produint, però més encara en un impost que, potser, és més delicat en la seua percepció per part del contribuent.

 

Asensi Descalç és Professor de la Universitat de València
i membre del Lab d’Economia de la Fundació Nexe

 

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu