UN MODEL PER AL RURAL VALENCIÀ, PERÒ QUIN MODEL?

Per Xavier Delgado i Franco

Vivim temps de la metropolització, unes poques ciutats concentren fluxos i funcions productives, territorials i socials. Així es genera un fort desequilibri amb la resta del territori atès que les inversions públiques i privades es concentren també en aquestes ciutats i àrees metropolitanes. Al nostre estat serien metròpolis globals Madrid, Barcelona i potser València. Junt amb elles altres àrees urbanes amb no tanta entitat però que també en trauen profit d’aquesta situació. No debades, segons l’ONU el 2015 el 54% de la població planetària vivia a nuclis urbans (3.960 milions de persones), xifra que es preveu per al 2030 del 60% (5.000 milions).

És clar que tot el que reben aquestes metròpolis ix d’algun lloc. Els recursos, capitals i població que absorbeixen provenen de ciutats mitjanes, territoris de transició i contrades rurals. És una situació que ve de llarg. A la segona meitat del segle XX profundes transformacions anaven despullant el rural de les seues funcions tradicionals i programant l’obsolescència de bona part dels mecanismes socials pels que s’havia regit. A un entorn d’economia de mercat la pèrdua de funcions implica la pèrdua de rendibilitat econòmica i la condemna a la marginalitat respecte als llocs on s’aconsegueixen més beneficis econòmics. Així, el rural s’ha trobat amb la pèrdua de serveis i drets atenent a criteris economicistes. Un fet que amagava, de retruc, una crítica encoberta (o no tant) a la seua incapacitat per adaptar-se i reconvertir-se.  

Aquesta situació també ha generat que bona part del valor afegit que es genera al rural acabe sent aclaparat i aprofitat a altres entorns. Al cas del rural, el desmantellament estructural que ha patit en pro de l’entorn urbà ha causat que el valor afegit, el rendiment, de les seues activitats acabe sent majoritàriament aspirat per aquest darrer. Un fenomen que forma part d’allò conegut com a despossessió rural. Que les seus centrals de les empreses, de les entitats de crèdit, dels centres administratius i la capçalera de qualsevol infraestructura decisòria o productiva es trobe fora del rural implica que el seu benefici acabe fugint també del propi rural.

Més enllà de la descripció asèptica i les dades, aquesta pèrdua de persones, funcions i capitals ha causat que al rural s’abandonen terres i gestió del territori i apareguen problemàtiques relacionades amb la manca de serveis. No és un problema que abaste únicament les comarques i municipis rurals: l’abandonament de la gestió tradicional jau a l’origen o agreuja problemes ambientals com la pèrdua de cabals hídrics, els incendis forestals, l’erosió i la pèrdua de sòl fèrtil, etc. També ha suposat una deslocalització de l’origen dels nostres aliments i matèries primeres que provenen ara majoritàriament de districtes rurals d’altres estats i continents. Una situació poc desitjable com han mostrat les crisis d’abastiment generades per la COVID 19 i la Guerra d’Ucraïna. Encara hi ha un tercer nivell d’aquesta crisi: el de l’escletxa social entre poblacions urbanes i rurals que genera una marginalitat d’un caire molt diferent de la que podem trobar als entorns urbans. Al rural ens trobem amb una majoria de població ben integrada, amb ingressos estables i unes condicions personals de vida generalment acceptables. Però, que viu a un marc amb uns serveis públics i privats sovint febles i/o de baixa qualitat i al que la generació de més ocupacions o de qualsevol nova activitat és molt dificultós pels condicionants socials i econòmics. Mentre a l’entorn urbà la marginalitat està lligada a classes socials i situacions de vulnerabilitat personal, al rural aquesta és més aviat col·lectiva.

Un dels efectes més visibles d’aquesta conjunció de problemes -que és molt més ampla i de la que sols hem indicat els temes més tractats generalment- és la despoblació i el despoblament (despoblació pèrdua d’habitants, despoblament pèrdua de nuclis habitats) que, a més a més, tenen dos biaixos importants que no s’assenyalen tant: La masculinització, atès que les dones per una manca d’oportunitats més greu i certs condicionants socials emigren més; i la fugida il·lustrada, formada per les persones amb qualificacions professionals i titulacions que emigren perquè al rural no troben ocupacions que s’ajusten als seus requeriments.  És a dir, no sols es perd població sinó que emigra més aquella amb capacitat de reproducció i aquella que podria generar un nou marc d’activitat més favorable. 

Aquesta no és una situació sobrevinguda generada per factors implacables ni fruit d’un pla magistral de ningú especialment interessat a arrasar el rural. És més bé el resultat de l’aplicació d’un marc decisori poc favorable i al que tot es decideix des d’instàncies poc properes a la realitat del rural. Collantes i Pinilla (2019) afinen l’anàlisi aclarint que no és tant una qüestió d’abandonament com de menysteniment. Les comunitats rurals són excloses dels processos decisoris que les afecten. Des d’una òptica urbà-centrista es conceben i desenvolupen actuacions que ni són les adequades ni compten amb la complicitat necessària de les poblacions locals.

D’altra banda, els darrers anys el debat s’ha articulat al voltant de “l’Espanya Buida”  o “Buidada” un concepte que amaga una trampa semàntica. El nostre rural no està buit en cap cas. Està ple de persones que hi viuen i hi desenvolupen la seua vida. A un territori buit podem actuar com colonitzadors i fer el que ens vinga de gust: ubicar tot allò que molesta al voltant de les àrees metropolitanes o endur-nos recursos sense compensació. 

Així, es pot aventurar que el rural valencià necessita un enfocament estratègic, multilateral i multidisciplinari que tinga en compte les poblacions locals. Propostes que han de ser pilotades des del propi rural per mitjà d’una societat civil empoderada centrada al seu benestar i qualitat de vida. Ajudar al rural a desplegar el seu potencial i dotar de resiliència a les seues comunitats per fer front al que puga vinde amb independència dels seus efectius. No podem centrar tot el debat al voltant d’una qüestió demogràfica global derivada de la metropolització molt difícil de resoldre. És més, allà on s’ha revertit la dinàmica demogràfica negativa – per exemple, el conegut cas escocès– l’enfocament del treball ha anat més pel costat de la revitalització social, econòmica i cultural que per fixar-se cap objectiu poblacional.

El rural és necessari i aporta molta qualitat de vida al conjunt de les societats, per tant la seua preservació i millora ha de ser estratègica per a qualsevol comunitat moderna. Més enllà d’aquestes consideracions i des d’una perspectiva ciutadana, la gent del rural té dret a viure en equitat i gaudir dels mateixos drets i nivell de benestar i serveis que qualsevol altra persona del nostre país o estat. Ens hem de preocupar més de com estan les comunitats rurals que quantes persones les conformen o les conformaran. Únicament un marc al qual el benestar i qualitat de vida d’aquestes persones siga l’objectiu principal, permetrà garantir la seua consolidació i manteniment amb independència dels seus efectius i, potser, aconseguir frenar o revertir les tendències demogràfiques negatives. 

El rural té més potencial del que puga semblar a la llum de determinats discursos derrotistes. Gaudeix d’una societat civil activa i de persones que encapçalen iniciatives ambientals socials i econòmiques d’elevat interès per al conjunt de la societat. Cal elaborar estratègies que aprofiten aquests recursos per tal de generar qualitat de vida, benestar i un entorn de relacions internes i externes que donen suport al procés. Aquest marc fonamentat al capital social rural ha de tindre continguts transversals com la igualtat, l’equitat social, l’empoderament de les poblacions o la difusió de les formes d’economia més adequades a la seua idiosincràsia. Així, les mesures d’enfortiment i ampliació de la participació, la governança i l’intercanvi i totes les accions que ajuden a l’empoderament de les comunitats rurals han de ser prioritàries.

Aquest marc estratègic ha d’anar acompanyat d’un relat  propi i valencià que faça comprensible a la resta de la societat la necessitat d’assolir els objectius marcats i que al temps ajude a empoderar a la mateixa població i fer-la conscient de les eines i recursos que té al seu abast. 

Com a reflexió final es pot dir que el rural està viu i actiu i que ha de ser per se i per a si. Sols des d’aquesta complicitat podrem comptar amb les seues persones i que continuen fent les tasques i gestions que ens beneficien col·lectivament.  El rural és solució de molts dels problemes que patim, però no ho pot ser a costa de les seues persones. En elles s’ha de centrar tot esforç estratègic: en intentar que el seu benestar i qualitat de vida continue beneficiant al conjunt de la societat valenciana.

Xavier Delgado i Franco és Gèograf per la Universitat de València i Tècnic en disseny estratègic i desenvolupament local. S’ha integrat a diversos equips de treball relacionats amb la dinamització territorial i la millora de la qualitat de vida És l’autor de l’Àgora 9 de la Fundació Nexe: Noves ruralitats, empoderament i capital social. El podeu consultar ací i completar la informació de l’article.