VICENT, PER QUÈ ET FA POR EL MEU VOT?

Per Maria José Calabuig Vanyó

El divendres 23 de setembre Joana va anar cap a la Conxa de l’Esplanada, a Alacant. A les 17:30 hores hi havia un taller de pancartes i tot seguit, a les 18:30 hores, la concentració pel clima. Un grup de joves es reuniren per reclamar un canvi del model energètic. Cridaven pel foment de l’autoconsum, per un territori autosuficient en què l’accés a l’energia no fora un privilegi. I com aquest divendres, molts altres més on les estudiants ixen dels instituts i es manifesten contra la crisi climàtica.

Aquestes persones joves participen dels assumptes públics, els preocupa el benestar de la societat en què viuen, estan compromeses amb la defensa de la justícia climàtica, però la majoria d’elles no poden votar. Tenen entre 16 i 17 anys i no se’ls permet fer efectiu el dret de sufragi; tot i que estan implicades en els seus pobles, ciutats i allò que les envolta, se’ls limita la participació. No obstant, la realitat és que abans d’arribar a la majoria d’edat, la joventut ja fa anys que contribuïm a la millora de la població mitjançant els nostres agrupaments escoltes, l’associació feminista del barri, diversos moviments ecologistes o entitats culturals del nostre poble. Cadascuna des d’una esfera pròxima i a xicoteta escala treballa per uns valors que de segur contribueixen al creixement de la societat.

Malgrat això, l’edat de vot no és coherent amb l’adquisició de la resta de deures i llibertats. Una jove de 16 anys pot treballar i sindicar-se, però no pot triar a la representant política que negociarà la reforma laboral. El sistema educatiu obligatori ja l’ha formada i podrà triar diversos itineraris professionals, pagarà impostos, se li permetrà donar el seu consentiment a rebre certs tractaments mèdics i anirà exercint altres drets i deures que va adquirint progressivament. Però no podrà votar.

Construir una ciutadania participativa que es preocupe per la millora del seu país i l’adquisició de drets civils per sostindre la democràcia ha de ser un dels principals reptes de la nostra societat. Si bé, malauradament, nombrosos estudis ens mostren altes xifres de desafecció política entre les generacions més joves. Enfront això, la gent jove s’ha de sentir escoltada, representada, reflectida en les polítiques, ha de tindre la possibilitat d’influir i participar de la vida política, sentir que té capacitat de canvi. I, això, exigeix comprendre que les persones joves més enllà de cuidar la terra en què vivim i preocupar-nos pel nostre futur també volem participar des del present. Tenim molt a aportar i no cal esperar al dia de demà.

Les persones joves planifiquem el nostre projecte de vida, ens volem emancipar i necessitem tindre un treball estable per poder pagar un lloguer, en un habitatge digne, fer front a les despeses de subministrament elèctric, a la factura de l’aigua i la internet. Hem de pagar la matrícula de la universitat o el material escolar, el transport (que la gratuïtat no beneficia a tota la joventut, especialment, si vius en zones rurals on ni arriba el tren, ni tens metro), anar el cap de setmana al teatre -mireu bé l’oferta cultural per a joves- o pagar la psicòloga cada dues setmanes perquè en la sanitat pública no donen cita. Diversos assumptes i preocupacions de la vida diària d’una persona jove que han d’entrar en l’agenda política perquè els governs posen al centre les nostres vides, perquè s’agafen seriosament les nostres reivindicacions i no es limiten a llançar mesures temporals.

Potser tot açò, a Vicent, el meu veí que es fa cada matí el café al bar de baix de ma casa, mentre llig les portades de Las Provincias, el Información i el Levante-EMV, no li interessa ni el més mínim, mai ha votat perquè diu que tots els polítics són iguals. Però ell no ha de reivindicar ni justificar constantment la seua capacitat de vot, encara que no s’haja interessat mai pels assumptes públics. Ell té 54 anys i amb això ja pot votar. Pel que fa al dret a vot de les persones de 16 i 17 anys ell diu que són una minoria, molt manipulable i que ja quan complisquen els divuit anys i estiguen espavilats ja votaran.

Se’ns diu molt que som la generació més preparada, que hem nascut amb una “tablet” baix del braç i que ens manegem i controlem a la perfecció les noves tecnologies perquè ho hem aprés de manera innata. Sí que ho som. Les persones joves tenim la capacitat d’informar-nos fàcilment sobre un tema que ens interessa, buscar referents, detectar una “fake new” i utilitzar les noves tecnologies per augmentar el nostre coneixement polític. Però també som la generació que viurà pitjor que els nostres pares i mares, i la que ha d’exigir que el focus de les polítiques públiques incloga a la nostra generació, especialment, en aquests moments on vivim en una societat envellida. En cas contrari, es pot produir un desequilibri electoral marginant a la joventut en política envers polítiques públiques enfocades cap a altres generacions.

Ampliar el dret de sufragi a les persones de 16 i 17 anys és un dret inalienable, essencial i necessari per a garantir la participació de la joventut. És una necessitat per a la democràcia i per a donar resposta als problemes de les persones joves. Així ho vam manifestar les joventuts de l’Acord del Túria i Gazteok Bai a principis d’octubre al Senat. Històricament, la reducció de l’edat de vot ha servit per a promoure la participació política de la societat i que aquesta se senta implicada. Si tenim el poder del vot i ens convertim en un agent polític amb un pes major, tindrem poder de canvi.

Maria José Calabuig Vanyó és membre del Lab de Feminisme i del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe. Membre de la coordinadora nacional de Joves PV-Compromís. Actualment treballa com a tècnica d’incidència política en el Consell Valencià de la Joventut.