EL TERCER AVÍS DE LA MASCLETÀ

Per Daría Terradez

Tots els que vivim al País Valencià, quan arriba març, sabem que tenim una cita amb la pólvora, una cita que plena de soroll i llum les nostres ànimes i que, com deessa pagana, ens regala la seua energia. El tercer avís de la mascletà és l’inici d’una seqüència harmònica de soroll, aroma i foc i, com a súbdits fidels a aquesta religió, ens entreguem a ella. Tots i totes ens sumim en una catarsi per a donar la benvinguda a una estació on brilla la llum.

Però enguany ha sigut diferent, enguany el tercer avís de la mascletà ens deia que ens preparàrem per a un panorama que no anava a estar ple d’olor de pólvora, de foc i de primavera. Aquest tercer avís ha sigut, permeten-me l’expressió, una galtada de realitat en molts sentits.

El 14 de març el Govern central decretava l’estat d’alarma, per segona vegada en la nostra recent història democràtica, per a fer front a una pandèmia que ningú havia vist arribar en tota l’esplendor que està demostrant en aquests moments. El virus que va esclatar a la Xina tocava a la porta d’Europa i tocava amb força, amb un ariet ple de pors, d’inseguretats i d’idees preconcebudes. El 14 de març, l’Estat ens deia que ens tancàrem a les nostres cases per a fer front a un enemic biològic desconegut que limita la nostra llibertat de moviments, la nostra manera de relacionar-nos, la nostra manera d’expressar els nostres sentiments, la nostra manera de viure.

No obstant això, aquest tercer avís de la mascletà ens pot servir per a moltes més coses, bastant més positives. Si fem memòria, el primer estat d’alarma es va declarar el desembre de 2010 per la crisi dels controladors aeris, però no ens va afectar a tots i a totes; els perjudicats vam ser (sí, em trobava a París en un viatge de tornada de treball) uns pocs que, o havíem de viatjar de tornada a Espanya o uns altres que es desplaçaven a altres països per treball o vacances de Nadal. Però, en l’actualitat, l’estat d’alarma ha afectat a tota la ciutadania, és a dir, a persones majors, famílies de tota mena amb menors a càrrec, treballadores per compte d’altre i propi, funcionariat i personal laboral de les administracions públiques, personal de neteja, personal sanitari, transportistes, forces i cossos de seguretat de l’Estat, protecció civil, bombers, agricultors, treballadors de botigues d’alimentació, supermercats, a totes i tots. Però també a aquests: a estrangers en situació administrativa irregular, a persones la llar de les quals és el carrer, als menors que han arribat ací sense ningú que els cuide i acarone, a les prostitutes, als que compleixen penes de presó, als que estan esperant en la frontera sud per a saltar cap a una vida “millor”, en definitiva, als invisibles d’aquest estat d’alarma. Tots ells persones, com nosaltres.

Així és, aquest tercer avís de la mascletà ens podria servir per a moltes coses. En primer lloc, per a fer-nos amos dels nostres drets fonamentals i, per fer-nos amos, vull dir conéixer-los en profunditat. Posaré un exemple que, d’acord amb aquest dit, una imatge val més que mil paraules, defineix fefaentment la situació actual: des del 15 de març ens estem acostant als nostres balcons, a les 20 h, a aplaudir al personal sanitari, als milers de metges, personal d’infermeria, auxiliars d’infermeria, zeladors, personal de neteja d’hospitals, a tots i totes elles perquè s’estan enfrontant a la por a allò que desconeixen amb poques armes, però molta voluntat. Però ara cal preguntar què va ocórrer quan en 2012, en el pic de la crisi econòmica, el Govern espanyol, afavorit per la Unió Europea (més aviat espentat) va decidir retallar el DRET A la SALUT mitjançant un Reial decret que limitava l’accés a aquest dret a moltes persones, no sols als estrangers en situació administrativa irregular, sinó també als espanyols que s’havien d’anar fora a “guanyar-se el pa”. D’igual forma cal preguntar, què va ocórrer quan en aquest país es van retallar de manera criminal els pressupostos dedicats a la sanitat, l’educació o l’assistència social? Eixirem a aplaudir als balcons? No, uns pocs van eixir, com sempre, a defensar els drets socials, el dret a la sanitat, a l’educació o a l’assistència social, mentre uns quants deien que l’Espanya silenciosa era majoria.

En aquella època de retallades de drets fonamentals, perquè, no ho obliden, els drets socials són drets fonamentals, la Unió Europea deslligava sobre la seua jurisdicció una sèrie de mesures extremes per a salvar la salut econòmica dels seus Estats membres, desconeixent, o no, que aquestes mesures anaven a portar amb si unes conseqüències que, encara hui, continuem patint. Aquestes mesures van provocar un austericidi del qual encara no ens hem recuperat, a la vista està. I la majoria dels Estats membres, entre ells Espanya, recollien amb cara “compungida” aquestes mesures i les aplicaven sense el més mínim indici de preocupació per les conseqüències sobre els drets socials.

No obstant això, en 2015, alguna cosa va canviar, almenys, en algunes comunitats autònomes com la valenciana. Ací, veiem com arribava un govern autonòmic que pensava en les persones, en TOTES, i a poc a poc aquest govern començava a restablir drets socials, malgrat tots els obstacles que trobaven i que provenien de diferents flancs, jurídics i polítics. Per espai no es pot detallar ací la bateria de mesures desplegades per a garantir drets socials, mesures conegudes pel Consell d’Europa, una institució desconeguda per a la immensa majoria, però sí que cal afirmar que ha sigut una baralla a l’estil David i Goliat. S’han restituït drets fonamentals i, cosa que és més important, s’han garantit drets socials malgrat els gegants estatal i europeu. Vivint el moment actual, podria el lector plantejar-se què seria de la ciutadania en general si el dret a la salut no fora universal i ens haguérem d’enfrontar a una pandèmia com aquesta. O bé, què faríem amb menors amb situació social més que vulnerable, confinats a les seues cases sense poder menjar. Sense un govern que crea que les quatre potes d’un Estat social i democràtic de dret són l’educació, la sanitat, els serveis socials i la dependència, i les defense, estaríem ara mateix abocats a la desfeta.

Però tornem al nostre virus, tornem al nostre confinament, tornem a la nostra realitat actual. En aquests moments, més que mai, hem de mirar cap als drets socials, hem de mirar cap als drets fonamentals que garanteixen la nostra DIGNITAT com a persones, la nostra essència humana. Som persones, totes i tots, i per això aquesta crisi biològica que se’ns ven com a guerra ha de ser un punt d’inflexió. Hem de fer veure que aquests drets socials que ara ens beneficien, que cada xiquet i xiqueta puga gaudir de l’educació a distància independentment de la seua condició social, que el nostre iaio supere una pneumònia aïllada en un hospital, però atés pels millors professionals, siguen una realitat constant. No podem desaprofitar l’oportunitat de reafirmar, i d’aplaudir cada dia, els drets socials. La Unió Europea, i, per tant, tots nosaltres, en aquests moments, ens enfrontem a un dels nostres majors desafiaments: hem de ser conscients de la dignitat de les persones, hem de ser conscients dels nostres drets, de TOTS. Hem de prendre consciència de les persones que estan lluitant per les seues vides a les fronteres europees, hem de ser conscients d’aquesta persona que viu el seu confinament en el banc de la cantonada, hem de mirar a la cara a eixa dona que cada nit passeja el seu cos en la rotonda de la carretera.

Per això, les mesures d’urgència que s’estan prenent ara haurien de continuar una vegada passada aquesta maleïda pandèmia. Hem de ser conscients que la nostra dignitat no depén ni dels índexs borsaris ni de la salvatge globalització; la nostra dignitat depén del fet que els nostres drets socials estiguen garantits, que l’educació siga una eina per a trencar la vulnerabilitat futura, que els serveis socials siguen realment integradors, que l’assistència sanitària no depenga d’una prerrogativa administrativa, o de poder tindre un treball socialment digne. Al cap i a la fi, depén de tindre al capdavant a persones que pensen en les persones, a governants compromesos amb els drets socials, amb els drets fonamentals, i no sols amb la prima de risc.

Per això, els que vivim ací podem sentir-nos afortunats, perquè les mesures d’urgència social que es van començar a prendre ja en 2015 i, ara, en aquests moments tan crítics, podem garantir que els xiquets puguen estudiar des de les seues cases oferint-los els mitjans a aquells que no disposen d’ells, per això tenim un sistema sanitari públic que, amb els seus mitjans, està aconseguint a poc a poc frenar la corba ascendent del virus. En 2015 es van començar a garantir drets socials; és una opció política, sí, però d’allò més constitucionalista perquè és l’única que enforteix l’Estat social i democràtic de dret.

Aplaudim doncs per aquesta dignitat, perquè es protegisca en l’àmbit europeu, estatal, autonòmic i local, a tots els nivells. Que aquesta crisi biològica siga una oportunitat perquè tots mirem a la cara al nostre veí, al nostre familiar, als nostres amics i amigues, independentment del mitjà pel qual el fem, que el nostre aplaudiment siga per a construir l’Estat social i democràtic de dret que se’ns va vendre en 1978 i que encara no és del tot real. Aplaudim a les 20 h tots els dies per la dignitat de la persona, però també, després de la tempesta, continuem sent conscients tots nosaltres que sense justícia social no hi haurà país que puga fer front a les conseqüències d’aquesta pandèmia. Que servisca per a això el tercer avís de la mascletà tan nostre, perquè no hi haurà un altre.

Daría Terradez és Directora General de Relacions amb la Unió Europea i l’Estat, en Presidència de la Generalitat Valenciana.