ÉS UNA BONA OPORTUNITAT. REFLEXIONS SOBRE ELS FONS EUROPEUS DE RECUPERACIÓ

Per Daría Terradez Salom

L’ingrés d’Espanya en l’antiga Comunitat Econòmica Europea va suposar no sols un avanç com a estabilitat democràtica, sinó també una injecció de fons que van vindre a modernitzar les infraestructures, el model productiu i econòmic, la investigació; podem afirmar que tots els sectors es van veure beneficiats dels fons estructurals europeus en les seues diferents versions. Entre 1989 i 1993, d’acord amb el Pla de desenvolupament regional dissenyat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, el País Valencià va rebre 875,79 milions d’ecus, dels quals “504 milions d’ecus procedien del FEDER, 252,77 del FSE i 119 milions del FEOGA-Orientació” . Els projectes finançats per aquestes aportacions dels fons europeus van ser nombrosos i variats. Així, NIETO SOLÍS i UTRILLA DE LA HOZ destaquen que “Entre els programes realitzats es troben alguns d’especial importància per a la regió, com la millora de la xarxa hídrica (pantans i obres de contenció i evacuació d’aigües), l’accés empresarial a les tecnologies (Parc Tecnològic de València), o la lluita contra la desertització (Programa HYDRE). Com a primer objectiu s’han atés les necessitats de millora de les xarxes de transports i telecomunicacions, energia i defensa del medi ambient. Així mateix, s’ha actuat en favor de l’equilibri poblacional, de l’ocupació, i del servei a les empreses, especialment les de petit i mitjana grandària. També s’ha prestat especial atenció als sectors industrials en declivi i, per descomptat, a la millora de les estructures agrícoles. En matèria agrícola, per exemple, el FEOGA ha canalitzat 82 milions d’ecus per a diferents projectes realitzats entre 1991 i 1994, entre altres d’irrigació i millora de camins veïnals. A més, cada any més de 9.000 productors han rebut suport per a mantindre les seues activitats o facilitar la instal·lació de joves agricultors”. Ningú va poder negar, per exemple, que el Parc Tecnològic és, hui dia, un focus d’investigació científica de primer ordre i referent en moltes àrees, un vertader centre d’investigació, desenvolupament i innovació. D’igual forma, les infraestructures de transport han vertebrat el territori, fent-lo més accessible, malgrat el res menyspreable impacte mediambiental que tot aquest desenvolupament ha tingut. Però el que sí que és cert és que res d’això haguera sigut possible sense els fons europeus que arribaven a un país que despertava de 40 anys de foscor, amb una economia minvada i una societat enfastidida i ensopida per la Dictadura de Franco.

En l’actualitat, ens estem enfrontant a una crisi més profunda, la de la pandèmia per la Covid-19, que ha suposat que la nostra manera de treballar, d’eixir, o fins i tot d’emocionar-nos haja canviat completament. Si bé, aquesta crisi ha arribat amb les conseqüències d’una altra crisi, la de 2008, encara ben palpables en les nostres vides. Quan estàvem veient la llum al final del túnel, un virus desconegut impactava en nostres encara fràgils existències i el món es parava, es confinava, per a intentar atallar a l’expansió de la malaltia. Paral·lelament, en el si de la Unió Europea, les seues institucions i Estats membres es posaven a la feina per a intentar crear, i dotar pressupostàriament, solucions que pogueren mitigar els greus efectes adversos que tindrà aquesta pandèmia sobre les persones en tots els aspectes. Sense entrar en els detalls de la negociació, que han sigut molt durs i fins i tot partint de postures mesquines, les institucions de la UE han tingut serioses dificultats per a fer valdre el que es proclama en el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 2, que “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns a tots els Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes”, la qual cosa en entendre de la que subscriu, hauria d’haver presidit cada moment de les discussions sobre quantitats, condicions i formes de repartiment. Els tractats signats i ratificats estan per a complir-los, i no per a traure’ls a passejar només quan convé.

La Comissió europea va llançar, al maig, una comunicació la introducció de la qual afirmava que “Una recuperació col·lectiva i cohesionada que accelere la doble transició ecològica i digital no farà sinó enfortir la competitivitat d’Europa, la seua resiliència i la seua posició com a actor mundial. És per això que la solidaritat, la cohesió i la convergència han de marcar la senda de la recuperació d’Europa. Cap persona, cap regió, cap Estat membre ha de quedar-se arrere”. I aquest ha de ser l’esperit, i no un altre; això no pot anar d’egos personals ni nacionals, la solidaritat ha de ser el camí i possiblement els vindria bé, com a font d’inspiració, la influència botànica.

El programa NEXT GENERATION EU [1], l’import del qual és de 750.000 milions d’euros, es basa en tres pilars [2]:
– Instruments per a donar suport als esforços dels Estats membres per recuperar-se, reparar els danys i eixir reforçats de la crisi.
– Mesures per a impulsar la inversió privada i fer costat a les empreses en dificultats.
– Reforç dels programes clau de la UE per a extraure els ensenyaments de la crisi, fer que el mercat únic siga més fort i resilient, i accelerar la doble transició ecològica i digital.

No val la pena detindre’s de manera detallada en cadascun dels programes perquè la Comissió europea ho explica molt bé i existeixen plomes més autoritzades que la meua per entrar a valorar cadascun dels fons. No obstant això, sí que és necessari reflexionar sobre l’oportunitat que s’obri davant nosaltres, no sols per les aportacions econòmiques, que seran importants, sinó també perquè tenim una nova oportunitat de millorar, de transformar i d’evolucionar, tal com va ocórrer en els últims anys dels 80 i en els 90.

Una de les àrees on s’incidirà és la de la transició ecològica, alguna cosa que ens vindrà molt bé, perquè anem uns passos per davant en matèria mediambiental. La futura Llei Valenciana de Canvi Climàtic i Transició Ecològica, sens dubte, podrà desenvolupar-se en gran part gràcies als fons de recuperació. Igual que aquests fons, la futura norma parteix d’una acció transversal, que afectarà no sols els sectors econòmics, sinó també a la societat en si, perquè tal com diu la seua exposició de motius “La posada en marxa de polítiques efectives de lluita contra el canvi climàtic, més enllà d’una dimensió purament ambiental, és a més una qüestió de justícia social, ja que, en absència de mesures adequades i estratègicament orientades, el canvi climàtic conduirà a un agreujament de les desigualtats socials i un major perjudici als sectors més vulnerables”.

D’igual forma, els fons de recuperació posen el seu accent en les persones, les que veritablement estan patint els efectes d’aquesta pandèmia, afegits a la motxilla de la crisi de 2008.  I tampoc ens agafarà amb el treball sense fer perquè ja són cinc anys de polítiques per a les persones, per les persones treballadores, per a les famílies, per a millorar les seues vides, malgrat els llargs temps de tramitació.

Possiblement, l’arribada d’aquests fons provoca també alguna autoreflexió, o igual ja l’ha provocada. Amb això últim em referisc a si hauríem de reflexionar seriosament sobre el nostre model de consum, el nostre model productiu o la nostra manera de treballar. El confinament va provocar que ens quedàrem a casa, que consumírem l’estrictament imprescindible i que ens fixàrem més en la xicoteta botiga de la cantonada de casa. Possiblement és una bona oportunitat per a canviar els hàbits de consum, menys depredació i més consum racional, més verdura de temporada i de proximitat i menys pensar a menjar carxofes a l’estiu, perquè tot influeix. Potser és una bona oportunitat per a repensar el model laboral, massa centrat en un “presentisme” moltes vegades vacu; el teletreball ha vingut per a quedar-se, encara que la bretxa digital continua sent un obstacle per al seu ple desenvolupament. Tots han treballat molt a les seues cases, amb les dificultats de conciliar vida professional i familiar, i s’ha vist que és possible treballar més i millor; pot ser que aquests fons, els dedicats a la transició digital, tant en l’administració com en el sector privat, servisquen per a canviar aquest model de treball que en molts casos és del segle passat. També seria bo, parlant del canvi de model econòmic, mirar més a la investigació mèdica o a la cultura, dues àrees de les quals al País Valencià pot traure pit, i on existeix molta precarització, que han de ser acaronades, perquè una alimenta la nostra salut i l’altra la nostra ànima.

Finalment, també caldria reflexionar sobre el paper de la Unió Europea en tot aquest entramat pandèmic. Malgrat que són moltes les ombres que se cernen sobre el projecte europeu, la negociació dels fons de recuperació ha servit perquè els Estats membres baixaren al fang, tocaren el sòl i es giraren a mirar als seus ciutadans i ciutadanes. La Unió Europea no té sentit sense la ciutadania, per la qual cosa aquesta galtada de realitat que ha suposat la pandèmia hauria de tindre conseqüències socials per a millorar la vida de les persones, perquè els països no cauen si l’economia cau, els països s’ofeguen si els seus ciutadans i ciutadanes no aconsegueixen viure.

Daría Terradez Salóm és Directora General de Relacions amb la Unió Europea i l’Estat