‘Identitat(s) a la cruïlla: Valencianitat i reptes territorials’ de Antoni Martínez i Bernat, #Pensar el País Valencià 3

Sabem que els valencians –del Sénia al Segura– som valencians des del segle xiv. Bé: i en el segle xxi, fins a quin punt podem afirmar que els valencians som, encara, valencians? I què vol dir, en tot cas, això de ser valencià en aquest temps nostre? El fet és que al llarg dels segles, determinats esdeveniments han anat erosionant aquesta identitat valenciana que es va configurar a l’edat mitjana. La decadència, primer, i la posterior supressió de les institucions forals del Regne de València, que serviren de matriu per a la conformació de la identitat comuna del nostre poble, han permés que sorgiren i/o prosperaren en l’ús social altres significats de la paraula valencià, d’abast territorial més limitat: valencià com a habitant de la zona valencianoparlant, valencià de la província central, valencià de València Ciutat. Com és obvi, la vigència d’aquests usos restrictius del mot valencià facilita que es produïsquen malentesos enutjosos sobre la identitat comuna: algú pot pensar que uns valencians determinats (els de la zona valencianoparlant, els de la província central, els de la capital) són més valencians que la resta, o ho són en un sentit més propi i genuí, i això no pot deixar de tindre efectes profundament disgregadors. D’aquesta manera, la projecció territorial de la identitat valenciana forjada a l’edat mitjana ha anat esmicolant-se, de resultes sobretot d’una doble fractura: etnicolingüística d’una banda (la dualitat zona valencianoparlant/castellanoparlant) i politicoadministrativa de l’altra (la triplicitat provincial). Això de ser valencià en el sentit ampli, del Sénia al Segura, anava camí de passar definitivament a la història.

En les darreres dècades, però, la recuperació d’unes institucions d’autogovern per a tot el país ha tornat a actualitzar el sentit ampli de la paraula valencià, i podem dir per tant que aquestes institucions comunes han fet de contrapés a les tendències disgregadores adés apuntades; ara bé, com que aquestes tendències, d’altra banda, no han desaparegut, la identitat valenciana apareix hui a la cruïlla, indecisa entre avançar encara cap a la dissolució o mamprendre amb decisió el camí de la recuperació i la consolidació. No cal dir que per al valencianisme és vital reflexionar sobre aquests processos històrics i com actuen en la societat actual, i a partir d’ací dissenyar estratègies que permeten impulsar la societat valenciana en el sentit de la recuperació de la bona salut de la identitat comuna, com a premissa de la seua articulació democràtica tant civil com institucional.

Índex

Pròleg

Vicent Marzà i Ibáñez

Introducció

Antoni Martínez i Bernat

I. La ‘dualitat’ valenciana: valencià/castellà

1. El conflicte lingüístic en perspectiva històrica: una comparació entre el cas valencià i el català

Vicent Baydal i Sala

2. «Aquellos de quienes no hablamos». El ‘factor castellà’ en la narrativa del valencianisme polític (1962-1992)

Antoni Rico i Garcia

3. La ‘dualitat’ valenciana: relacions especulars, percepcions i asimetries

    Miquel Nicolás Amorós

 II. La ‘triplicitat’ valenciana: les províncies

4. La valencianitat des de la frontera sud

Josep-Enric Escribano i Hellín

5. Alacant i València: la fractura social i política d’un país de províncies

Vicent Flor i Moreno

6. De què parlem quan parlem de diputacions. Una visió política i de país

Maria Josep Amigó Laguarda

7. El fet provincial. Una visió jurídica

Vicenta Tasa Fuster

8. Reptes de l’ordenació del territori valencià. Són les comarques una solució adequada?

Joan Carles Membrado-Tena

III. La ‘unicitat’ valenciana: el patrimoni i les institucions comuns

9. Un país, per fi, amb política?

Anselm Bodoque Arribas

10. El país és el paisatge

Maria Josep Picó i Garcés

11. El valencianisme i la veritable dualitat valenciana. Una mirada a llarg termini

Antoni Martínez i Bernat, i Amadeu Mezquida Ortega

Títol: Identitat(s) a la cruïlla: Valencianitat i reptes territorials

Fundació Nexe, setembre 2019 340 pàg.

Pensar el País Valencià, 3

978-84-16260-73-7