Valencianisme polític: el quart impuls

Per Amadeu Mezquida Ortega

Em veig en la necessitat de començar aquest article demanant disculpes. En els temps que vivim, dedicar una estona a reflexionar o escriure sobre alguna cosa que no siga la pandèmia brutal que ens colpeja resulta banal, superflu. Això no obstant, fins i tot per a la meua pròpia salut mental, necessite abstraure’m, fer un esforç per alçar el cap entre tanta negror i intentar mirar més enllà, al futur, on —vull pensar— el dia és clar i brilla el sol. Parlem, doncs, d’una altra cosa que no siga la malaltia, la por, la incertesa. Parlem d’una cosa ben certa. D’una cosa que, d’alguna manera o d’altra passarà, que està passant ja.

El cicle polític que va possibilitar el moviment dels indignats, el 15-M, la Primavera Valenciana… allà pel 2011-2012, toca a la fi. I amb el seu final, es tanca la finestra d’oportunitat que va propiciar la irrupció de noves formacions polítiques, que d’una manera o d’una altra, es poden considerar emparentades amb el 15-M. Com Podemos, que es pot considerar fill d’aquelles mobilitzacions. O Ciudadanos, que no és fill directe però sí reacció enfront d’aquell. O forces que ja han desaparegut o poc en queda, com Anova a Galícia. També, al País Valencià, Compromís, que, si bé és cert que és anterior a la irrupció del 15-M, va constituir un aglutinador de la voluntat de canvi que s’expressava als carrers, i es va convertir així no en fill, però sí en cosí germà del moviment popular que omplia places arreu del país.

El cicle polític acaba, la finestra d’oportunitat es tanca. El declivi dels principals actors que protagonitzaren eixe cicle, Ciudadanos, però sobretot i especialment Podemos, convida a la reflexió. L’espai que ambdues formacions deixen va sent recuperat, per una banda, pel bipartidisme de sempre, aquest que ha consistit en el manteniment formal de l’statu quo alhora que la seua degradació màxima en la pràctica. Però no solament el bipartidisme, un nou corrent polític que beu igualment de la indignació i que és filla carnal de la buidor neoliberal assota la política valenciana, espanyola i occidental. El Leviatan antipolític, anticientífic, antiverídic, anticivilitzatori, agafa força per tot arreu. I en aquest context, al qual hem de sumar-li un centralisme galopant en l’Estat espanyol, un avançament electoral a traïció i tantes i tantes pedres al camí; el valencianisme polític resisteix i sembla haver consolidat fins a cert punt un espai propi, necessari, tangible, real. Com si es tractara d’un miracle. Com aquell miracle que el 2011 ens va fer sorgir, aparéixer del no-res. Que estàvem a tots els llocs: baix del balcó de l’Ajuntament, en els mercats, en les aules, en el YouTube… com el miracle aquell, llunyà, del 2011 d’haver fet possible l’impossible; el miracle aquest, proper, menys triomfal, de 2019, de continuar drets.

I és que si alcem el cap, per mirar més enllà de la negror, i en lloc de cap avant mirem cap arrere, podrem veure amb una certa claredat que la història del moviment valencianista d’alguna manera ja ens ho havia dit. La història està allà, com un far, il·luminant-nos, servint-nos de guia, de referència. I ens mostra una gent, unes persones, uns valencians i unes valencianes que van fer sempre el mateix: treballar, persistir, esperar. Fer possible el que és impossible.

Tres grans onades –perdoneu-me la paraula–, tres grans impulsos ha tingut el valencianisme al llarg de la seua història. L’impuls republicà del valencianisme de preguerra va dignificar la llengua i la cultura, va ser el retrobament amb la identitat pròpia, amb la història, amb allò que hui en diríem el relat. La seua gran fita política, a més d’obtindre representació en molts ajuntaments i inclús al Congrés dels Diputats, va ser la de posar damunt la taula el debat sobre l’autogovern i l’estatut d’autonomia. Vindria després el nou valencianisme de Joan Fuster, la segona onada, el trencament amb el passat, la mirada en el futur, l’intel·lectualisme, la passió pel país, la reflexió profunda sobre què som i el que volem ser. Vivim ara el tercer impuls, el del valencianisme contemporani, que va ser capaç d’articular un espai valencià de progrés i de portar el canvi al país, que ha estat capaç de conquerir el Cap i Casal, que ha connectat, per fi, amb àmplies capes de la nostra societat.

Les lliçons que ens ensenya aquesta història, que és la nostra, són diverses:

La primera, que la inspiració ens ha d’agafar preparats i treballant. La segona, que el valencianisme ha tingut sempre vocació majoritària, ha volgut sempre transformar el seu país i no quedar-se reclòs en tertúlies de saló. Ha estat, sempre, avantguarda. El valencianisme, com diu Joan Francesc Mira, ha sabut adaptar-se en tàctica i en ideologia a cada context històric, a cada moment, i això l’ha fet “difícilment destructible”. Ací, doncs, rau la lliçó més important: el valencianisme, com a corrent històricament minoritari, no ha tingut por d’obrir-se, de sumar, d’interactuar, de buscar complicitats. El valencianisme ha incorporat al llarg de la història el seu propi ADN, l’esquerra, l’ecologisme, el republicanisme, la radicalitat democràtica, el feminisme, l’europeisme… sempre, sempre, amb la mirada posada en el seu país, en el seu poble. Això ha obligat el moviment a reinventar-se una i mil voltes, i amb cada reinvenció s’ha avançat un pas més enllà. Sols pel que respecta a l’última etapa, hem passat del 2,5% del vot a la UPV, a fregar la barrera del 5% amb el BLOC i a polvoritzar-la amb el 19% de Compromís.

Per això, ara que un cicle arriba a la seua fi, el valencianisme ha de tornar a ser avantguarda, ha de saber adaptar-se al nou context, ha de preparar el quart i nou impuls; els valencianistes de la tercera ona hem de preparar ja la quarta perquè quan arribe, ens agafe preparats. Perquè tot i haver resistit estoicament l’embat electoral del 2019, és evident que tenim moltes mancances a revisar, moltes qüestions a millorar.

En juny el Bloc Nacionalista Valencià celebrarà el seu congrés un any després de quan estava previst a causa de la pandèmia. Enmig de la negror, siguem llum de foguera, de falla. Obrim-nos, repensem-nos, busquem noves maneres de connectar amb el nostre poble, noves maneres de ser atractius, de ser exemplars, de ser referents, de ser útils… Busquem noves maneres de ser. Siguem fidels a la nostra manera de fer, siguem fidels a les dones i als homes, als gegants, sobre els muscles dels quals cavalquem: qüestionem-ho tot, reinventem-ho tot. És hora que el valencianisme faça història. És hora que el valencianisme seguisca la seua millor tradició, és a dir, fent el que ha fet sempre, atrevint-se a fer el que no s’ha fet mai. Fem possible per a demà allò que hui ens pareix impossible.

Amadeu Mezquida Ortega és secretari del grup municipal de Compromís a València, on ha dirigit les últimes campanyes electorals. Milita en el Bloc des del 2006 i col·labora amb Fundació Nexe.