SOBRE EL MOVIMENT AUTONOMISTA VALENCIÀ DELS ANYS 30

Per Maria Pilar Hernando

L’últim dia del nefast 2020 arribaven a les meues mans els exemplars de Una historia inacabada. El autonomismo valenciano de los años treinta editat per Tirant lo Blanch, 2020, amb pròleg de Pilar García Trobat i el suport de la Càtedra de Dret Foral Valencià. Aquest llibre és el punt de partida d’un estudi en el qual vull continuar aprofundint: el valencianisme polític, tantes vegades menyspreat, oblidat, ple de tòpics i fins i tot caricaturitzat. També, massa vist a la llum d’altres moviments nacionalistes i no en la seua individualitat i característiques pròpies del nostre territori. Respon també a una necessitat que, com a historiadora del dret, des de fa molt de temps he sentit: comprendre el trencaclosques que va ser, i continua sent, el valencianisme jurídicopolític. En aquest cas, fixant-me especialment en el procés estatutari que es va desenvolupar durant els anys de la República davant el nou model territorial —el de les regions autònomes— que s’inaugurava amb la Constitució de 1931. Un procés, d’altra banda, per a molts desconegut, però que, a causa del seu fracàs va tindre conseqüències fins als nostres dies. Es va tindre en compte quaranta anys després a l’hora de reprendre novament el model autonòmic, com per exemple que València no pogués accedir a l’autonomia ni per la via específica de la disposició transitòria segona, ni per les previsions de l’article 150 de la Constitució. En tot cas, és sorprenent que encara hui els alumnes que arriben a la universitat no sàpien que a València va haver-hi, i no sols a Catalunya i al País Basc, un més que destacat moviment autonomista que va arribar a realitzar diversos projectes d’estatut d’autonomia.

Fins ara, coneixíem els quatre projectes i avantprojectes d’estatut realitzats durant la Segona República per a la regió valenciana i que van ser publicats als anys setanta, per l’historiador Alfons Cucó. Partint d’aquelles investigacions, he pogut ampliar aquest estudi amb nous documents, entre els quals destaquen dos esborranys de projectes d’Estatut que fins ara romanien inèdits.  Aquests dos projectes inclosos com a apèndixs, són analitzats a l’interior de l’obra, repassant el seu esdevenir, així com el seu contingut, les seues diferències i, en la mesura que ha estat possible, intentant comprendre el perquè del seu fracàs.

El valencianisme polític no naix a la Segona República. Hi ha una vertadera Renaixença valenciana —“autèntica” com deia Emili Gómez Nadal— en els primers vint anys del segle XX que prepara el moviment autonomista posterior. La primera Assemblea Regionalista Valenciana, en 1907, organitzada pel jove partit València Nova; l’Acte d’Afirmació Valencianista, en 1914, reclamant l’autonomia administrativa, la sobirania per al “govern interior” i la cooficialitat del valencià; la famosa Declaració valencianista de 1918; o la reclamació per part de la Unió Valencianista de la creació de l’Estat Valencià, en són alguns exemples.

Amb la Segona República, durant els tres primers anys, l’efervescència autonomista va ser major. En 1931, pocs dies després de la caiguda de la monarquia, l’Ajuntament de València formava una comissió municipal per a dur a terme l’elaboració del que seria el primer avantprojecte d’Estatut. Un Ajuntament amb majoria de regidors del Partit de la Unió Republicana Autonomista, liderat en aquell moment per Sigfrido Blasco, fill de l’escriptor, però amb presència, per primera vegada, de partits valencianistes com l’Agrupació Valencianista Republicana, la Unió Valencianista i la Derecha Regional Valenciana. El projecte, que va aconseguir l’adhesió —momentània— de la major part de partits a València va generar, no obstant això, grans recels, i finalment rebuig a la resta de demarcacions geogràfiques valencianes. La discussió de la Constitució a partir de setembre d’aquell any sembla que va ser l’excusa determinant perquè el projecte realitzat quedara en suspens i, més tard, oblidat. L’any 1932, en canvi, va ser el de la divisió en el moviment autonomista i la formació de dos blocs polítics que van ser incapaços d’entendre’s. Va ser en aquest any quan el Partit de la Unió Republicana Autonomista va presentar el seu propi projecte que fins ara estava inèdit i que és rescatat en aquest llibre. Davant la formació dels dos blocs, es van desenvolupar en 1933 dues campanyes estatutàries paral·leles sense que s’arribara a cap acord. També coincideix aquest any amb els primers efectes clars de la recessió econòmica mundial, que va afectar especialment el sector cítric valencià, entre d’altres, i que podria haver-se convertit en un grup de pressió amb interessos diversos a la consecució de l’Estatut. La victòria del Partit Radical i la CEDA va minimitzar durant els dos anys següents l’activitat estatutària, reduïda a algunes iniciatives de caràcter neoforal per part del valencianisme catòlic fins a arribar a les eleccions de 1936. Després de la victòria del Front Popular, torna a ressorgir el moviment autonomista amb una predisposició molt més favorable des d’Alacant i Castelló, així com de la majoria de grups polítics, per aconseguir l’autonomia efectiva. És en aquest moment quan es va redactar, ja començada la guerra, el següent esborrany inèdit fins al moment. Un projecte que molt bé poguera haver sigut el que es pretenia aprovar en les primeres Corts celebrades a València l’1 de desembre, després de la constitució de la ciutat com a capital de la República. Els projectes de la CNT (1936), d’Esquerra Valenciana (1937) i de la Unió Republicana (1937) tampoc van aconseguir ser aprovats. Tot es va trencar amb el colp d’estat i la posterior Guerra Civil. Va ser una història inacabada…

És la història d’un fracàs? No ho crec. L’autonomia hauria sigut una realitat si la democràcia no se’ns haguera arrabassat. Per això, no crec que siga encertat enterrar tot el moviment valencianista que va tindre el seu màxim desenvolupament durant els anys de la República pel resultat obtingut —o el no obtingut—. El País Valencià és una realitat política complexa, amb unes demarcacions diverses geogràfica, econòmicament i socialment. Diversitat que pot ser una riquesa, però que no hem d’oblidar per a aconseguir la desitjada cohesió. En aquella ocasió va faltar temps.

Aquest llibre compleix les pretensions que m’havia marcat i que no oculte: contribuir a una renovada reflexió sobre el moviment autonomista valencià, partint de l’experiència dels anys trenta, sobretot quan en 2022 se celebrarà el quaranta aniversari de la publicació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. El sistema autonòmic torna, una vegada i una altra, a ser objecte d’atenció i de crítica. En uns moments en els quals el model politicoterritorial és posat en qüestió per alguns sectors de la societat, alhora que les Comunitats Autònomes s’erigeixen i estan actuant corresponsablement en la gestió de la crisi sanitària i econòmica que s’ha produït per la pandèmia actual, no està mal girar la mirada al passat, a la Història, instrument per a un millor coneixement del present, en aquest cas, per a una millor comprensió del model autonòmic i els problemes que continuen plantejant-se actualment.

María Pilar Hernando Serra és Professora Titular d’Història del Dret de la Universitat de València.