VALENCIANISME. TAMBÉ FUTBOLÍSTIC

Per Alex Amorós

Com deia Andrés Piqueras fa ja 25 anys la construcció de la identitat valenciana mai ha estat una tasca fàcil. És lloc comú assumir que no ajuda massa el bateig amb el nom del cap i casal de tot el Regne, després País, i potser Comunitat. València no és doncs la Santiago de Galícia, ni l’Edimburg d’Escòcia. Per aquesta raó es va proposar el canvi a Ciutat de València per al topònim de la ciutat del Túria. València la ciutat, de València el Regne i València el club de futbol, i això darrer? Com diu Miquel Nadal el València Futbol Club, després de la Guerra Civil València Club de Futbol, es va fundar el 1919 amb tota la intenció de representar la ciutat, la ciutat sencera, començar per batejar el club amb el mateix nom de la ciutat no era consegüentment casual. Això no vol dir que aquest objectiu fora exclusiu del nou club, però el nom era una forma evident de fer paleses les intencions. Siga com siga, el València FC ben aviat va ser el primer equip valencià, de la ciutat i del país, per mèrits esportius. Aquests èxits esportius actuaren com a causa essencial perquè el club esdevinguera el més representatiu de la «valencianitat», fora aquesta el que fora i abastara el territori que abastara. Potser, però, el nom va ajudar i no poca cosa a incrementar la identificació i donar un suport social al club imprescindible per assolir aquests èxits: no era el club que representava la ciutat?

Des de la fundació del club, ser «valencianista», doncs, genera una confusió nominal. Les confusions nominals formen, però, part essencial de la valencianitat. D’aquesta manera el valencianisme pot ser polític i futbolístic. Si som curosos i, si el context no ho aclareix, per evitar confusions, convé deixar palés amb un adjectiu quin és el valencianisme al qual fem referència de les dues opcions possibles. Per exemple, hi ha una penya valencianista a Noruega, penya del València CF vull dir, però això no converteix els seus membres en “valencianistes” polítics, crec. Resulta cridaner com des dels anys 60, i fins als darrers anys del segle XX, el valencianisme polític va considerar les o els valencianistes futbolístics no com a valencianistes polítics, moltes i molts aficionats del club efectivament no ho eren, sinó que fins i tot els van considerar “antivalencianistes” polítics, i només pel fet de ser-ho futbolísticament parlant. Aquell valencianisme polític assumia amb absoluta normalitat que el Real Madrid representava l’espanyolitat, i el Barça la catalanitat, però el València CF mai podia assumir la representació de la valencianitat dels valencianistes polítics, perquè a terres valencianes hi havia altres clubs que també eren valencians, com si el Rayo Vallecano no fora espanyol o el Sabadell català. L’efecte més paradoxal d’aquest fenomen convertia en un bon valencià a un aficionat valencià del FC Barcelona, però en una mala valenciana a una aficionada valenciana del València CF. Així doncs cap valencianista polític podia ser alhora valencianista futbolístic, la qual cosa també era òbviament falsa. De fet, davant aquest dilema autodestructiu, altra cosa ben valenciana, moltes i molts valencianistes dobles renunciaren a una de les seues valencianitats. En aquest partit el futbol va guanyar a la política, tot i que no fora per golejada. Explicar aquestes paradoxes i prejudicis, justificats o no, és farina d’un altre paner.

El futbol és un element essencial de les identitats col·lectives, com palesa, entre altres Giulanotti. El València CF no és l’únic club valencià, clar que no, però és el més llorejat, el més popular, el que més afició té arreu el País Valencià i el que en té a més comarques. És tan exclusivament valencià el València CF que potser és, dels clubs que han estat campions de la lliga espanyola més d’una vegada, el que menys afició té fora de la seua comunitat autònoma. És cert que a hores d’ara, però, no és propietat de cap valencià o valenciana, però si no ho és, només és per demèrits d’alguns valencians, i res més valencià que la pèrdua, que el balafiament del patrimoni, que el fer i desfer, que tornar a començar, que redreçar-se, que cremar-ho tot per reinventar-se. Siga el que siga la valencianitat, el València CF en forma part des de fa més d’un segle, i no s’entén l’una sense l’altre, ni l’altre sense l’una.

S’afirma sovint que el vell València FC és a hores d’ara una empresa privada, i que per tant és a l’àmbit privat i no social a qui pertoca preocupar-se’n i ocupar-se’n. Però això significa oblidar, primer, que el València CF s’ha adherit a la identitat valenciana quan no era una Societat Anònima Esportiva i, doncs, una empresa i, segon, oblidar el paper essencial que el club ha jugat des de fa un segle en les passions, les decepcions i en la identitat de moltes valencianes i de molts valencians. El València és una empresa, d’acord, però no és una empresa normal, no és una empresa més. Que això és així, els governs del PP ho van entendre sempre perfectament, com constata encertadament Vicent Flor al segon capítol del seu darrer llibre. La connivència política amb els presidents del València CF, Paco Roig, primer, i Juan Soler, després, va culminar amb la inauguració de la maqueta d’un nou estadi per al València CF el 2006. Moltes inauguracions d’estadis, ja acabats, han tingut menys pompa social i mediàtica que aquella presentació, repetisc: la presentació d’una maqueta. En la foto de tots els mitjans: Camps, Rita Barberà i Soler en primer pla, en segon la crème de la societat valenciana i la Ciutat de les Arts i de les Ciències. La vella i la nova valencianitat es donaven la mà. L’operació urbanística a Benicalap per bastir el nou estadi i la requalificació de Mestalla per finançar-lo suposaren aquell 2007 un nou «pelotazo» urbanístic, molt del gust de l’època i d’aquells governats. Era una operació que va despertar certa contestació social i política, i amb raó. Es feia política en nom del club i es presentava com a èxit el que podria ser la causa de la seua situació actual: fallida social i econòmica. L’aval posterior de la Generalitat per a l’ampliació de capital del club, que significava un ús espuri dels diners públics a través de la malmesa Bankia, salvaren la cara al club i, alhora, la cara d’aquells governants conservadors que no podien aparéixer com a culpables indirectes de la fallida del club, la valencianitat dels dirigents del PP estava en joc. Un estadi a mig fer i el solar sense comprador afegiren més deutes als ja contrets amb Bankia pel club. Enmig de la crisi econòmica general i del València CF l’eixida va ser la venda del club el 2014 a un magnat i especulador de Singapur: Peter Lim. L’asiàtic no encaixa precisament en cap de les dues accepcions que ací s’han fet d’allò que és «ser valencianista». Molt s’ha parlat de l’espoli del sector financer valencià com a conseqüència de les polítiques especulatives que causaren la crisi econòmica de 2008, però sembla que els mateixos culpables d’aquesta desfeta ho són també de la pèrdua de la propietat valenciana del València CF.

El valencianisme polític està obligat crec a defensar la valencianitat dels elements essencials de la seua economia, procurar especialment que el País Valencià tinga els mecanismes d’autogovern i els mitjans econòmics necessaris per a garantir el benestar material, social i sanitari de les valencianes i dels valencians. Ha de procurar també la defensa dels elements culturals i identitaris que formen i han format part d’allò que podem dir «la valencianitat». S’ha d’evitar també que aquests elements siguen de nou patrimonialitzats per qui els vol fer servir a la curta i els oblida a la llarga. El València CF és un d’aquests elements patrimonials i culturals essencials. El club blanquinegre és alhora una de les empreses, per molt especial que siga, més arrelades al territori valencià i que ha tingut més difusió internacional. Ha difós arreu una imatge d’èxit de la ciutat i del país amb els quals el club compartix nom. El valencianisme polític no pot mirar cap a un altre costat davant la situació actual del club de futbol que porta el nom del país. El València CF no és l’únic club de futbol del País Valencià, però és amb diferència el club que més s’hi assembla, per a bé i per a mal.

La gestió de Lim com a propietari del club és nefasta empresarialment i esportiva, menyspreant els i les valencianistes i posant en perill seriosament la supervivència del club. Cal que el València CF torne a mans de gent de la terra, però atenció perquè de l’actual deriva del València hi ha culpables, i són valencians: valencians del club, de la Casa Gran i del Palau de la Generalitat van ser els culpables de la desfeta de 2014. La valencianitat del club no dóna doncs garanties absolutes. El club blanquinegre hauria d’esdevindre una entitat el més democràtica possible, per a la qual cosa les accions haurien de tornar a mans de valencianistes futbolístics, però de quants més millor. Si la valencianitat del club no garantix res, almenys ens quedaria l’esperança que una certa democràcia de valencianistes futbolístics sí que ho fera. Els èxits i els fracassos tornarien almenys a ser de nou exclusivament nostres. Cal ser conscient que el futbol neoliberal i global d’ara ja no és el d’abans i la societat valenciana tampoc, però, fins i tot en eixe món, el València CF ens permetria als valencians i a les valencianes gaudir, patir i passar com a poble un poc menys desapercebuts.

Alex Amorós és Llicenciat en Geografia i Història per la UV, amb especialitat en Història de l’Art.

Actualment és doctorand al Departament d’Història Contemporània a la UV i professor de Secundària a l’IES Biar d’Alacant. És soci i accionista del València CF.