EL VALENCIÀ NECESSITA MÉS “VALOR”

Per David P. Tichell

No es pot entendre la normalització i normativització del valencià, i per tant la seua cultura i identitat, sense la figura de l’escriptor i lexicòleg Enric Valor (1911-2000). Aquest autor, nascut a Castalla (Alacant), va morir tal dia com hui, fa 21 anys. Enric Valor va ser imprescindible per a la recol·lecció i recuperació de la lexicografia, així com dels costums de la Comunitat Valenciana després de diverses dècades de dictadura.

Provinent d’una família acomodada, Enric Valor va tindre l’oportunitat de formar-se i conéixer de primera mà les obres de la literatura valenciana més rellevants, mentre entrava en contacte amb la situació d’aquesta llengua i les tradicions de la seua terra natal. Per això, no és d’estranyar la quantitat d’aportacions de l’alacantí a la societat valenciana, que va destacar com a lexicògraf, recol·lector de rondalles i escriptor de novel·les.

Començant pel seu paper com a lingüista, la labor de Valor no es va iniciar en el franquisme, sinó durant la II República Espanyola, quan va estar treballant com a periodista en la revista alacantina El Tio Cuc. Aquesta època es caracteritzava per una absència de normes lingüístiques clares per al valencià, fent impensable que aconseguira al castellà com a idioma hegemònic i cultural. Així, la majoria de mitjans de comunicació utilitzaven un llenguatge basat en castellanismes i expressions ‘dialectizades’. No obstant això, en 1932, diferents personalitats, entre les quals es trobava Valor, i institucions culturals van aconseguir un acord per a unificar els dialectes i crear unes normes ortogràfiques generals, conegudes com Les Normes de Castelló. Aquest any va coincidir amb el moment en el qual Valor va començar a formar part del setmanari d’Alacant prèviament esmentat, on es va proposar adaptar la revista a la nova normativa, eliminant gradualment els castellanismes i fundant en 1933 la secció ‘Idioma valencià’ que recollia i publicava totes aquestes normes. A més, gràcies a la influència de l’alacantí, el setmanari va anar deixant de costat el seu caràcter sàtir per a donar lliçons de pronunciació i ortografia, així com textos amb alta càrrega cultural.

La seua participació en El Tio Cuc va ser l’inici d’una llarga i prestigiosa carrera en la llengua i gramàtica, ja que va col·laborar en la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, aportant lèxic del valencià meridional. Amb la finalitat d’aconseguir la normativització d’aquesta llengua, va publicar múltiples obres sobre aquesta temàtica, com a Curs de la Llengua Valenciana (1966), amb la peculiaritat que estava redactada en castellà, ja que durant el franquisme, una gran part de la societat no va tindre l’oportunitat d’aprendre en aquesta llengua i era una forma eficaç d’acostar-la a una ciutadania que volia, però no podia parlar valencià. Com aquesta, va escriure moltes més com Millorem el Llenguatge (1971) o Curs Mitjà de Gramàtica Catalana Referida especialment al País Valencià (1973).

No obstant això, si hi ha una obra sobre gramàtica per la qual Enric Valor és conegut és, sens dubte, La Flexió Verbal (1983), que recull les principals normes sobre la conjugació verbal en valencià i s’ha convertit en referent, passant a ser material obligatori per als alumnes d’educació secundària.

En segon lloc, l’alacantí va destacar pel seu paper com a recol·lector de 36 rondalles valencianes (narracions breus populars que combinen realitat i llegenda) una vegada acabada la Guerra Civil. L’objectiu d’això era recuperar tots aquells costums que s’havien perdut, així com una llengua que estava desapareixent durant els anys d’enfrontaments. Per a això, a més de recapitular totes les històries populars que havia escoltat durant la seua infància, va iniciar una llarga recerca per la Comunitat per a recollir més rondalles valencianes conversant amb persones majors. Així, després de molts anys de ‘entrevistes’, va publicar el seu llibre Rondalles Valencianes en 1950 sota 3 premisses: en primer lloc ‘nacionalitzar’ les rondalles, és a dir, situar aquestes històries en pobles i localitats existents per a dotar-les de més realitat. En segon lloc, utilitzar elements típicament valencians com a plantes, arbres, fauna, noms i fins i tot humor i, finalment, usar un llenguatge popular però correcte perquè no sols els lectors pogueren distraure’s, sinó també aprendre valencià. En definitiva, la idea de l’escriptor alacantí era recollir tots els costums de la seua terra natal, donar-los un caràcter i estil literari per a donar-les a conéixer per tota la Comunitat, creant un contingut de gran valor folklòric, cultural i identitari. Una de les rondalles més populars entre la ciutadania valenciana és l’anomenada “Esclafamuntanyes”, que conta la història de 4 germans de Penàguila (Alacant) que decideixen buscar a 4 princeses, no obstant això només un d’ells ho aconseguirà.

El resultat d’aquesta obra va ser molt positiu, pel fet que, actualment, el llibre està traduït a 10 idiomes, com l’anglès, francés o alemany, entre altres.

Finalment i seguint amb aquesta labor de preservació dels valors valencians, Enric Valor es va dedicar a elaborar novel·les amb la fi, no sols de continuar narrant vivències i costums de la seua terra, sinó també de demostrar que aquesta llengua feia anys que estava invisibilitzada en la cultura i era necessari elevar-la a una posició hegemònica a partir d’un llenguatge literari i normatiu. La seua gran versatilitat li va permetre publicar algunes obres més senzilles i breus com a L’ambició d’Aleix (1960), novel·la que no va veure la llum abans a causa de la censura franquista i que conta la història d’un jove de la serra d’Aitana que s’enamora d’una dona major. No obstant això, la seua faceta com a novel·lista és coneguda per la trilogia El cicle de Cassana (1980-1991). Aquests relats s’inspiren en la seua Castalla natal i compten, seguint l’estil de les cròniques, la història de diverses famílies i personatges a la fi del S.XIX i principis del S.XX.

Al llarg del segle passat, múltiples autors valencians han defensat la seua llengua, no obstant això, Valor és un dels més importants per un estil narratiu tan identificable. Això es deu a l’ús tan minuciós del llenguatge, utilitzant en cada novel·la expressions pròpies de la zona on se situa el relat, així com la vegetació i els noms característics. Aquesta capacitat descriptiva li permet crear al lector imatges mentals i situar-se exactament en la localitat de la qual es parla en cada història.

20 anys després de la seua mort, Enric Valor continua sent una peça fonamental en la cultura i identitat valenciana a causa de la seua constant lluita per dignificar una llengua i uns costums que estaven desapareixent. Tants són els seus assoliments que ha sigut guardonat amb una llarga llista de premis com són la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993), Medalla d’Or de la vila de Petrer (2000), així com ser Doctor Honoris Causa de diverses universitats catalanes, valencianes i balears, entre molts altres.

David Pérez Tichell és graduat en Periodisme per l’UJI. Actualment estudia un màster en Estudis Avançats en Comunicació Política per la UCM. Ha estat estudiant en pràctiques a Fundació Nexe