LES (ALTRES) VIOLÈNCIES MASCLISTES

Per Anna Perpinyà Saragossà

El més difícil de dedicar-se a la política quan el teu partit governa és, segurament, baixar les idees a la realitat. Fer l’encaix entre allò que vols aconseguir i el que hi ha i traçar el millor camí per fer-ho possible.

Normalment la gent no ho veu així. Des de fora tenim una idea de poder absolut, quasi màgic, però la governança, és a dir, l’exercici de governar des d’un espai plural i de diàleg, d’escolta activa i de presa de decisions del que és possible -i no sempre del desitjable- tot això dic, fa que avançar i millorar la societat siga més complex del que ens agradaria.

També fa que posem el focus en allò que resta per fer, o en allò que no hem aconseguit, i per contra, desdibuixa les grans fites aconseguides.

Ara que estem reivindicant el 25 de novembre, potser és un bon moment per enumerar eixes coses que sí que hem aconseguit des del servei públic, des d’un projecte polític basat a posar les persones al centre. Potser és un bon moment per fer un balanç més equilibrat.

En 6 anys de governs botànics, hem aconseguit que l’agenda feminista siga protagonista de les polítiques públiques. La implicació institucional es manifesta de forma simbòlica eixint públicament al carrer per denunciar els assassinats masclistes, però també va acompanyada de canvis legislatius, com l’adaptació de la llei 7/2012 al conveni d’Istanbul, ampliant tant el concepte de violència cap a les dones (no sols la de gènere) com el de les manifestacions (no sols les físiques). També s’han modificat i dignificat les indemnitzacions per assassinat i s’han elevat a la mateixa consideració que víctima de terrorisme. Una llei, per cert, que ja recull la violència vicària, és a dir, la que s’exerceix contra les filles i fills.

No és poca cosa el que s’ha canviat en molt poc de temps, si parlem de transformació social. Ningú que se situe en l’esfera democràtica, ningú, nega aquesta violència estructural i per això en setembre de 2017 va ser possible signar un Pacte Valencià contra les violències de gènere i masclista, amb vora 300 mesures de les quals, a hores d’ara, a un any de finalitzar, s’han complit més del 90%. Un pacte que va néixer de la voluntat de trobar-nos forces polítiques i societat cívica, pel bé de la ciutadania i de les dones i que ha suposat una eina essencial.

Potser ara mateix no haguera sigut possible. Pot ser, estem en un moment de retrocés de la democràcia i pot ser, per no seguint retrocedint, caldria reajustar els nivells de bel·ligerància i també d’exigència. Especialment la que va en contra d’allò que perseguim: el bé comú, les polítiques progressistes, plurals, posar les persones al centre, teixir una societat diversa, feminista, inclusiva. Potser cal entendre el poder d’altra forma, potser cal mirar més el conjunt i el bé comú i no enfocar-nos tant en el que no tenim, el que queda per fer, en tindre raó, en perseguir quimeres, en criticar, en posar-nos en contra del «poder» sense pensar a qui beneficia.

Des dels posicionaments d’esquerres i valencianistes que defensem a més de la governança, un finançament just, sabem que les polítiques públiques necessiten voluntat i també de pressupost per fer-se realitat. Les polítiques s’han d’executar.

Així que sí, cal parlar de diners, diners que són recursos, professionals i ajudes directes per a les víctimes. En 6 anys els centres d’atenció a les violències masclistes han passat de 3 a 9 i 3 més projectats. En 6 anys passarem de 88 professionals a 246 persones contractades. El pressupost destinat a violència de gènere al País Valencià ha passat de 7,6 milions en 2015 a 28,3 per a l’any que ve. Més del doble dels 12 milions que reclamàvem des dels moviments feministes. Però eixe és un titular difícil de trobar. Sembla que és molt més fàcil posar el focus en els desacords -cosa absolutament normal i necessària en democràcia- i alimentar la confrontació que tant agrada al patriarcat a i la ultradreta.

No dic que siga cosa dels mitjans, ni dels moviments feministes, ni de les entitats, sinó de totes. Fem un pensament, si volem seguir governant per transformar la societat, no és millor cooperar i avançar que pressionar i confrontar?

No hauríem de caure en el parany, la confrontació és un altre instrument del patriarcat per vèncer-nos. La llei del més fort, del poderós, de qui crida més o qui té més mitjans del seu costat… Generar crispació i reduir a l’altra part. Fins i tot increpar-la, ridiculitzar-la, violentar-la, insultar-la i així, en un crescendo subtil (o no), usem les eines de l’amo entre nosaltres. I això també és violència masclista, per cert.

El feminisme com eina de transformació social, també ha de lluitar contra aquestes formes de fer política, per això és tan important que isquen al carrer les altres polítiques, les que il·lusionen a la gent i ens donen esperança i futur. Després d’una pandèmia, ho necessitem més que mai.

Anna Perpinyà i Saragossà és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe i treballa al Gabinet de Vicepresidència