VEURE EL TERRITORI A TRAVÉS DELS ALIMENTS: UNA SITOPIA A LA VALENCIANA

Per Íngrid Lafita Balaguer

«Les ciutats no estan fetes només de rajoles i ciment, sinó que estan habitades per éssers humans de carn i os, per la qual cosa depenen de l’entorn natural que els alimenta. Com les persones, les ciutats són el que mengen». Aquestes línies corresponen a un fragment de la introducció de Hungry City: How Food Shapes Our Lives, de l’arquitecta londinenca Carolyn Steel. Un llibre que, com ella diu, a grans trets tracta sobre com s’alimenten les ciutats. Però realment la lectura ens obri les portes a una gran varietat de temes perquè «quan s’aprén a veure el món a través de l’aliment, canvia la perspectiva». Usaré la seua obra com a fil conductor i n’aprofitaré alguns dels aspectes tractats per a aterrar el debat o la reflexió a casa nostra. Al remat, aquest article vol ser una invitació a veure el territori valencià, a repensar-lo, a través dels aliments.

Les ciutats i pobles són dependents dels ecosistemes naturals per quelcom tan bàsic com alimentar la població. Aquest no és cap tret distintiu nostre. Com vaig escoltar a Yayo Herrero en alguna xarrada, «a Madrid no es produeix res per a estar viu, tot s’ha de dur de fora». El que sí que mereix atenció és que, tenint un rebost natural com és l’horta –un rebost de proximitat que no té Madrid, per exemple–, encara hi haja qui s’enteste a obviar l’evidència i continue prioritzant l’asfalt i el formigó. Ens envolten uns conreus que fins i tot han estat reconeguts com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM) per la FAO en el cas de l’Horta de València gràcies al «valor afegit d’establir un vincle entre allò rural i allò urbà». Abans, la FAO ja havia distingit un altre patrimoni agrícola al nostre territori; concretament, al Baix Maestrat: les oliveres mil·lenàries del Sénia [1]. I tantes hectàrees de cultiu variat, productives o abandonades però existents, que trobem al llarg del país.

Habitants d’un territori ‘sitòpic‘

Tenim la matèria primera per a viure en la ‘sitopia’ de què parla Carolyn Steel, un concepte que naix de la unió del grec sitos, aliment, i topos, lloc, i que vol donar resposta a la pregunta: com seria una ciutat si haguérem de dissenyar-la a partir de l’aliment? O, en aquest cas, com seria el País Valencià si haguérem de dissenyar-lo a partir de l’aliment? Com deia, pense que no hem de crear aquest territori sitòpic. El que cal és que no se seguisca destruint a colp d’excavadora; que no se li continuen pegant mossegades per a clavar-hi més cotxes, més camions, més contenidors; que no s’hi obren ferides perquè hi passen línies de molt alta tensió; que no se substituïsquen vinyes per macrogranges solars; que no es transformen terrenys agrícoles en zones comercials. No és aquesta una llista tancada; de segur que se vos ocorren més amenaces actuals al territori.

Deia també Yayo Herrero que fins i tot la nostra alimentació depén del petroli. I això sí que és especialment criticable en el cas valencià: menjar aliments que han recorregut milers de quilòmetres mentre els productors i productores locals veuen les seues vendes paralitzades o a preus indignes [2]. Recordem d’on venim; recordem que, sense l’agricultura i els seus fruits, no existiríem. I pensem també en la paradoxa que suposa produir per a tirar, així com l’impacte econòmic, social i ambiental de fer-ho [3]. Amb tot, no és tampoc una particularitat valenciana, perquè «en la nova aldea global, tothom mengem el mateix menjar, subministrat per les mateixes empreses, disponible en les mateixes tendes…», lamenta Carolyn Steel. Per tant, «l’aliment local no és la mena d’aliment que manté el funcionament palpitant de les grans metròpolis. […] L’aliment que mengem hui en dia no està impulsat per cultures locals, sinó per economies d’escala». Tot això, en un context d’emergència climàtica [4] que ens obliga a reduir les emissions.

Ciutats de places o ciutats-supermercat?

Llegia el llibre i m’era inevitable anar establint paral·lelismes amb el que ocorre a casa nostra. Per exemple, l’autora ens parla de l’urbanisme de supermercat i lamenta com «els mercats van ser en un altre temps el nucli de les ciutats». Per contra, «ara construïm supermercats al mig del no-res; els envoltem de cases i ho anomenem ciutats». Vaig pensar en el gegant Puerto Mediterráneo, després rebatejat com a Intu Mediterrani. Un enorme centre comercial projectat als afores de Paterna, on hi ha el paratge natural de les Moles, aturat finalment gràcies al Govern del Botànic.

Més recent és el projecte de Turianova, un nou barri de València que inclourà un centre comercial. I ací no sembla que hi haja objeccions públiques, tot el contrari. Es pinta de verd, i se’ns diu que serà ‘ecoeficient’, inspirat en les directrius de ‘ciutat compacta’, que tindrà grans espais públics, que apostarà per la mobilitat sostenible… De moment, en juny van arrancar les obres per a obrir un nou accés en cotxe al futur barri. També Carolyn Steel tracta aquesta qüestió, quan ens diu que «la ‘regeneració urbana’ que ofereixen [els supermercats] és en realitat destrucció urbana. Els supermercats estan canviant la textura física i social de les ciutats i, amb ella, la naturalesa mateixa de l’urbanisme». En què quedem, o què triem: València, ciutat de places o ciutat-supermercat?

Les ciutats compactes que ja teníem

Amb l’arribada del [des]confinament just en la cruïlla de dues crisis interrelacionades –la sanitària i l’ambiental [5]–, es va començar a parlar més de les ciutats compactes, ciutats de proximitat o ciutats dels 15 minuts. Com exposa l’urbanista Carlos Moreno, «la crisi de la COVID-19 va accelerar la popularitat de la ciutat dels 15 minuts» [6]. Què implica ser una ciutat 15 minuts? Moreno explica que «hi ha sis funcions socials urbanes perquè la gent tinga qualitat de vida: habitatge digne; tindre un treball físic o digital en proximitat; poder comprar a la rodalia; accés a una salut física i mental igualment pròxima; cultura i educació». La ciutat dels 15 minuts ha de cobrir aquestes funcions en un radi d’accés de 15 minuts «sense mitjans d’emissions de CO₂, a peu o en bici» [7]; un model urbà on vianants i ciclistes esdevenen protagonistes.

Cal pensar també en aquelles distàncies insalvables a peu o en bicicleta i que inevitablement encara haurem de recórrer. O, dins de les urbs, en aquelles persones que no es poden desplaçar per aquests mitjans, ja que la ciutat també ha de ser amable per a tothom, inclusiva. Per això, cal que s’aposte fermament pel transport públic des de les administracions competents, que usar-lo siga una vertadera alternativa al cotxe privat i no una mena d’activisme. Hi ha més arguments per a fer-ho: després d’analitzar la mobilitat humana a les 174 ciutats més poblades del món, un estudi liderat pel CSIC revelava que les ciutats amb una mobilitat concentrada tenen una millor qualitat de vida: menys pol·lució, més ús del transport públic, menys ús de l’automòbil i millor atenció a les emergències gràcies a una millor distribució dels hospitals. [8]

Es parla del model de ciutat compacta per oposició al model «tradicional» de ciutat dispersa, o com una proposta de «transformació» urbana. Una vegada més, però, pensar en el camí dels aliments ens fa veure que allò tradicional era just el contrari. «A causa de les dificultats físiques per a obtindre aliment, no ha de sorprendre’ns que la majoria de les ciutats preindustrials foren molt més compactes que les ciutats actuals. El trajecte d’un dia en carro, una distància d’uns 32 quilòmetres, era el límit pràctic per a dur fins a elles els cereals per la via terrestre, fet que limitava l’extensió del cinturó de cultiu de la ciutat», escriu Carolyn Steel, i segueix: «Les més simples lleis de la geometria revelaven que com més gran es fera una ciutat, més xicoteta seria la mida relativa de les seues terres contigües».

Urbanocentrisme devorador

Una vegada més, hi ha el risc que la mirada urbanocèntrica ho impregne tot, que es parle des de les ciutats sobre les necessitats de les ciutats mentre s’ignoren els espais rurals o es vegen com un mer instrument per a la supervivència del veïnat de les ciutats. Res nou, tampoc: «La ciutat i el camp han viscut entrellaçats en una incòmoda pinça simbiòtica, segons la qual les autoritats urbanes feien tot el que estava al seu abast per a obtindre avantatge.» La realitat és que, habitants de les urbs o de les comunitats rurals, depenem de les terres que ens alimenten. Això sí, la situació és més cridanera a les ciutats, que segons Carolyn Steel s’alimenten «per terres de cultiu d’arreu del món que representen una superfície més de cent vegades superior al de la mateixa ciutat.»

Segons l’informe de Greenpeace ‘HablaRural’, els pobles ajuden a frenar el canvi climàtic un 34 % més que les ciutats i contribueixen 20 vegades més a la conservació de la biodiversitat. Per això, diu, «necessitem pobles vius i forts per a afrontar el repte més gran que viu la societat»[9]. És una conclusió a tindre en compte en aquesta doble crisi de pèrdua de biodiversitat i emergència climàtica [10]. Ara bé, si s’ha d’atendre el món rural no és des de l’utilitarisme que es pot desprendre de dades com aquestes, sinó perquè la seua població no pot seguir sent ciutadania de segona. I per això, no es pot caure en el greu error de veure com un teló de fons verd i neutral tot allò que no és ciutat, d’entendre els pobles i les seues terres com una mena de parc temàtic o de pintura sorollesca a admirar.

Tampoc es pot fer just allò contrari, com és el desplegament de megainfraestructures amb l’ocupació de milers d’hectàrees de sòl fèrtil «sense mostrar cap respecte cap al territori ni les seues gents» [11], com denuncia Martín Lallana. Una mena de colonialisme ambiental pel qual les zones rurals només es veuen com a terrenys on generar l’aliment o l’electricitat que demanen les ciutats. No es pot ignorar la ruralitat en cap dels dos significats: ni en el de no conéixer-la, ni el de no tenir-la en compte. El món rural demana ser tractat d’una manera diferent de la societat urbana [12], però d’una manera diferent no urbanocèntrica, amb unes polítiques que no estiguen dissenyades en despatxos de València, Madrid o Brussel·les. No entrarem ara al detall, però ja que hem parlat d’agricultura, posem la mirada en el repartiment de les ajudes de la PAC [13].

«Una utopia basada en la realitat»

Diu Carolyn Steel que cal que utilitzem el menjar «per a projectar una mirada nova sobre la nostra forma de construir les ciutats, d’alimentar-les i d’habitar-les». Cal, doncs, que utilitzem el menjar i els camps que ens alimenten –o que haurien de fer-ho– per repensar les polítiques territorials, urbanístiques i ambientals al País Valencià. Com en eixa sitopia de què parla l’autora, cal que mantinguem vincles estrets amb les terres de cultius locals; que s’atenga el món rural a l’hora de governar el territori; que la protecció governamental garantisca la sobirania alimentaria de la població, o que comprenguem les urbs com a part d’un cicle orgànic, en les quals reconeguem el valor dels aliments i dels seus subproductes i aspirem al ‘desaprofitament zero’ en la cadena alimentària i de consum. En definitiva, cal que l’aliment modele les ciutats i pobles, com ja ho va fer. Perquè, com afirma Carolyn Steel, «la sitopia és una utopia basada en la realitat.»

Íngrid Lafita Balaguer, titulada en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la Universitat de València. Ha treballat de periodista científica i ambiental en Revista Mètode, Diari La Veu i com a freelance. És membre del Green Lab de la Fundació Nexe