LA PUNTA: I ARA QUÈ?

Per Ignacio Mora Guijarro

A finals dels 90, les veïnes de l’històric poble de la Punta (hui pedania), al sud de València, van ser expulsades de les seues cases. Desnonades il·legalment, desarrelades del seu poble, obligades a pagar l’enderrocament de les seues pròpies cases, i amb tot el seu entorn d’horta d’especial protecció agredit. El motiu d’aquesta destrucció i violència: la preparació dels terrenys per albergar una ZAL (Zona d’Activitats Logístiques), un macro-polígon industrial al costat del Port de València.

Hui, més de dues dècades després, ni existeix cap ZAL (els terrenys són a hores d’ara uns immensos solars), i 15 sentències judicials determinen que el procediment, normativa i pla en el que se sustenta tota l’operació són il·legals, i per tant els terrenys continuen sent agrícoles d’especial protecció.

Aquest conflicte, provocat per la voluntat de les administracions públiques d’ubicar aquest macro-polígon, amb aquest caràcter i en aquesta zona, té diversos vessants. Des d’un punt de vista normatiu i judicial, l’elecció dels procediments per a donar-li validesa a l’operació s’ha demostrat fallida. Des d’un punt de vista mediambiental i agroecològic, l’enclavament és un espai d’horta productiva que va ser arrabassat, a més de tindre un valor d’especial rellevància, com a únic punt de connexió entre el Parc de l’Albufera i el llit antic del Túria. Des d’un vessant econòmica, no hi ha cap justificació ni previsió que justifique la necessitat de la instal·lació, i des d’un punt de vista ciutadà i democràtic, el que ha ocorregut amb el veïnat de la Punta, que no ha sigut ni escoltat ni part de les decisions, respon a pràctiques despòtiques.

Diverses perspectives d’un conflicte, que no obstant, es resumeix de forma ben senzilla: respon a un debat sobre quin és el model de vida que volem tindre en aquest món. Un debat on, des de fa dècades, els poders econòmics han plantejat un model de vida basat en un desenvolupisme sota el ‘mantra’ del progrés, entés amb un creixement físic dels espais construïts per a una logística mecànica, tecnològica i urbana. Un desenvolupisme que les administracions públiques han acceptat sense reflexió ni crítica, i que han facilitat i fins i tot defés. Un desenvolupisme que, per altra banda, suposa la destrucció de la vida en aquells espais de creixement físic sota la dinàmica logística, i l’extracció de recursos de l’àmbit rural per a posar-los al servei d’unes grans ciutats que consumeixen sense fi.

Aquest model desenvolupista comença a fer aigües per diversos motius, com són la crisi climàtica, l’esgotament de recursos i combustibles i les evidents escletxes i desigualtats socials que genera. Però mentre aquest debat es resol, els conflictes localitzats, com el de la Punta, que es generen, impacten en les vides de moltes persones, i el seu horitzó de futur.

A hores d’ara, és difícil saber l’horitzó de futur per a la Punta. El que sí que sabem, perquè ho han determinat els tribunals, és que aquest futur no serà el d’un polígon industrial. Aquest futur passarà, segurament, per escoltar al veïnat, per un replantejament per part de les administracions públiques de les seues postures, i perquè els terrenys erms alcen el ciment per deixar pas a l’horta, al camp i a la vida.

Ignacio Mora Guijarro és tresorer de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe. És mestre i màster en joventut i societat.