24-M: més que un canvi, una transformació

Les eleccions del 24 de maig van suposar molt més que el canvi de majories que preveien les enquestes. Les enquestes, novament, van subestimar la potència de Compromís, que es va erigir com el gran triomfador de la nit, esdevenint la força majoritària de l’esquerra a la circumscripció de València i a la capital del país, i entrant amb força en els ajuntaments de les principals ciutats de nord a sud del nostre territori.

Set dies abans de les eleccions, podíem llegir com en les pàgines d’El Mundo, un reputat analista atorgava a la coalició valencianista 213.000 vots. La nit electoral, eixe resultat s’assolia poc abans d’arribar al 50% de l’escrutini. El resultat final ja el coneixem: 452.654 vots i 19 escons, a només 2 punts del PSOE.

No aprofundiré massa en l’explicació d’este resultat (n’hi haurà temps per a fer-ho amb dades postelectorals a la mà). Però sembla evident que la bona faena parlamentària en els últims anys, el posicionament de la coalició en temes clau, un període de campanya marcat pels escàndols de corrupció, un lideratge fort i molt ben valorat com el de Mónica Oltra, i l’estratègia de polarització del PP contra la coalició —especialment, del PP a la Ciutat de València—, poden servir per a explicar part de l’èxit de Compromís.

Per a obtindre un resultat tan impressionant, podem aventurar que tant Juan com Amparo, van resoldre els seus dubtes i van decidir votar Compromís. Un electorat heterogeni ha articulat les seues demandes al voltant del missatge nuclear de dignitat, valentia i justícia que ha encarnat Compromís en estes eleccions.

Però més enllà dels resultats de Compromís, el que ha succeït en estes eleccions cal analitzar-ho en un context que va més enllà del canvi electoral puntual. Parlem d’una veritable transformació del sistema de partits valencià. A l’espera de confirmar —o desmentir— la seua pervivència en les pròximes eleccions, els valencians i valencianes ens vàrem gitar el dissabte 23 amb un sistema de partits amb un partit dominant, i ens vàrem despertar dilluns 25 amb un sistema multipartidista amb un notable equilibri entre partits.

Si posem el focus en els diferents indicadors, notarem el grau d’eixa transformació. Un dels indicadors més coneguts i utilitzats és el que mesura el nombre efectiu de partits (atenent no només la seua quantitat sinó la seua força relativa). Doncs bé, en estes eleccions este indicador s’ha disparat, tant en la seua versió electoral (vots) com parlamentària (escons).

La resta d’indicadors no fan més que confirmar el caràcter extraordinari d’estes eleccions. Els dos principals partits han concentrat un 54,55% dels escons davant el 84,54% de mitjana entre 1983 i 2015; la ràtio d’escons entre el primer partit i el segon ha passat d’un 1,67 en 2011 a 1,37 (1,47 de mitjana).

Però, si hi ha una dada que destaca sobre la resta, és la que informa sobre la ràtio d’escons entre la segona i la tercera opció. Si el 2011 esta es va situar en 5,50 (4,49 com a mitjana 1983-2015) en 2015 ha sigut només d’1,21.

Per tant, la gran transformació que hem viscut en estes eleccions no està tant en el nombre de partits, sinó en l’equilibri entre els diferents partits si atenem el seu pes relatiu. En 1987 també van accedir a les Corts 5 partits, però amb un partit dominant: el PSPV-PSOE, ja que els dos principals partits sumaven un 75% dels escons.

Esta transformació del sistema de partits valencià en un sistema multipartidista amb equilibri de forces entre partits, pot tindre diferents conseqüències. La principal és que la relació entre els diferents partits que puguen compondre una majoria parlamentària s’ha de sustentar necessàriament en l’horitzontalitat i en la cerca d’acords complexos. Intentar imposar una clara jerarquia amb un partit dominant no respon a la lògica d’este nou sistema, on, a més, dos partits com Compromís i Podem es troben a una mínima distància en la dimensió ideològica o de regeneració. Buscar la immediatesa en un escenari com l’actual, pot ser desitjable, però no realista.

Per això, quan Joan Lerma anima el seu partit a buscar suport parlamentari en Ciutadans com a soci «lleial», cal recordar-li el que ens indica l’aritmètica bàsica: PSOE i C’s no sumen majoria absoluta. I —¿per què no?— també podrem convidar-lo a analitzar el que indiquen els resultats, tal com hem fet en este article.

Sr. Lerma: 2015 no és 1987. Benvinguts a un nou sistema de partits.