ANTIFEMINISME: NIHILISME I MASCULINITAT

Per Maria Medina-Vicent

Antifeminisme

L’antifeminisme no és un moviment nou, ja que històricament han existit moviments que pugnaven contra els drets que les dones reclamaven i pretenien assolir. No obstant, hi ha èpoques en les quals dits discursos es fan més visibles públicament, i d’altres en les que es mantenen operant baix la superfície.

Avui trobem l’antifeminisme de forma quotidiana a la política, als carrers, a les xarxes socials… però, ofereix dit moviment alguna novetat respecte al masclisme històric que ha caracteritzat a les nostres societats? Per tal de donar resposta a aquesta pregunta, haurem de fer primer diverses distincions entre antifeminisme, misogínia, masclisme i sexisme.

Si entenem la misogínia com l’expressió d’odi cap a les dones; el masclisme com el conjunt de pràctiques i creences que postulen una superioritat del sexe masculí; i el sexisme com aquell sistema de creences, actituds i conductes que tenen per finalitat sustentar i reproduir l’ordre patriarcal, veurem que l’antifeminisme ofereix sendes novetats.

Anne-Marie Devreux i Diane Lamoureux, en el seu article «Les antiféminismes: une nébuleuse aux manifestations tangibles» (2012) assenyalen que l’antifeminisme es diferencia de la misogínia per la seva articulació com a contramoviment organitzat. Es diferencia del masclisme per la seva major sofisticació cognitiva; i del sexisme, per la seua capacitat d’evolució i adaptació al context cultural i històric, així com per la relació dialèctica que estableix amb les demandes feministes.

Així doncs, veiem que el moviment antifeminista ofereix una major complexitat discursiva i cognitiva que els moviments d’odi cap a les dones que s’han donat en èpoques històriques anteriors, situant-se en un marc històric d’acció feminista-reacció antifeminista que aborda María Ávila Bravo-Villasante en La máquina reaccionaria. La lucha declarada a los feminismes (2019).

A més, cal remarcar que no es tracta d’un moviment uniforme i únic, sinó que adquireix trets diferencials segons l’època i el territori, i que també estableix relacions pròximes a les posicions de l’extrema dreta política i amb el propi feminisme, tal i com explora Judith Carreras al seu article «Neoderechas y antifeminismo» (2019).

I és precisament aquesta major complexitat cognitiva i discursiva que es dona en l’articulació dels discursos antifeministes la que ens duu a plantejar-nos quines són les bases de la seua construcció. Entre altres principis de significat, trobem la idea d’una “masculinitat ferida” com a base de la reacció antifeminista, en la que aprofundiré a continuació.

Nihilisme i masculinitat

En la seua obra En las ruinas del neoliberalismo (2021) Wendy Brown apunta, entre altres coses, a que el nihilisme, el fatalisme i el ressentiment són els pilars centrals sobre els que s’erigeix la reacció antifeminista.

Per tal de comprendre a què es refereix exactament l’autora, caldrà que ens aturem un
moment en el concepte de nihilisme. El filòsof Friedrich Nietzsche sosté que el nihilisme comença quan la raó i la ciència es presenten com a desafiaments cap a l’autoritat de Déu, entre altres formes d’autoritat.

Coincideix amb el moment històric en el qual es produeix la “mort de Déu”, com ell mateix assenyala, un moment que marca un trencament amb els ideals il·lustrats, els grans universals, la moral kantiana, etc.

Però el nihilisme no suposa el final dels valors absoluts en sí mateixos (la raó, la llibertat, la justícia, la veritat, els valors cristians, etc.), sinó del procés mitjançant el qual els més alts valors es devaluen.

En aquest context, dits valors, al perdre els seus fonaments, es tornen trivials, fàcilment intercanviables o instrumentalitzables. El neoliberalisme, apunta l’autora, ha facilitat aquesta desvirtuació dels valors, ja que amb l’empresarització i economització de la nostra vida, es perd la importància d’aquells valors que abans ens guiaven. La constant i diària “venda de la nostra ànima” ja no és una pràctica gaire escandalosa, perquè ha estat incorporada com a part de la nostra rutina.

Com el nihilisme devalua els valors, disminueix al seu torn la força de la consciència de les persones, procés que allibera als subjectes del control i la culpa per les seues accions. Es perden les nocions del bé i el mal, el subjecte perd capacitat crítica i activa, i es torna reactiu, com els discursos antifeministes als quals ens estem referint en aquest breu escrit.

En aquest procés es perd gran part de la capacitat de reflexió ètica i moral, es perd la
preocupació pels altres, s’erosionen els valors democràtics. I açò explica, l’emergència de la política del “tot val”, d’acceptar la corrupció, les polítiques racistes, l’odi cap a les dones… Tots aquests discursos antidemocràtics que es justifiquen en una pèrdua d’horitzó democràtic.

Brown indica, a més, que aquesta pèrdua està tacada pel dolor d’una ferida latent: la
masculinitat blanca destronada de la seua posició privilegiada. D’aquí naix en part la reacció antifeminista, que al seu torn interactua amb moltes altres variables relatives als fonamentalismes religiosos, a les ultradretes, al colonialisme epistèmic, a les conseqüències de les polítiques neoliberals, etc. Es tracta d’un context social que les autores Marta Cabezas Fernández i Cristina Vega Solís anomenen «ecosistemes reacciones”, en la seua obra La reacción patriarcal. Neoliberalismo autoritario, politización religiosa y nuevas derechas (2023).

Açò ho podem veure en les relacions que l’extrema dreta ha establit amb aquests
moviments antifeministes. Per exemple, l’autora Sara Farris, en la seua obra En nombre de los derechos de las mujeres. El auge del feminacionalismo (2021) utilitza el concepte
“Femonacionalisme” per referir-se al procés pel qual es produeix la convergència entre l’ús antiimmigració que fan els partits de dreta de la defensa dels drets de les dones i també el que fan certes feministes, nodrint-se del moviment feminista per rebutjar la realitat d’emigrants no occidentals.

Com veiem, és un clar exemple de la major complexitat discursiva i cognitiva de
l’antifeminisme avui, fer ús dels debats i conceptes propis del feminisme per atacar-lo, al
mateix temps que tracten de mostrar-se com a demòcrates i progressistes.

Una de les traduccions més evidents d’aquest antifeminisme la trobem en l’articulació de la
violència i l’odi cap a les dones en l’àmbit social, que avui troba a l’espai digital un brou de
cultiu gens menyspreable. Aquesta és una realitat que ha estat analitzada per Laura Bates en Los hombres que odian a las mujeres. Incels, artistas de la seducción y otras subculturas misóginas online (2023) i Susanne Kaiser en Odio a las mujeres. Ínceles, malfollaos y machistas modernos (2022).

Des d’aquests espais es produeix un intent per curar les masculinitats ferides, per retornar als homes blancs occidentals la posició que consideren, han perdut. I és que l’activisme digital antifeminista té un impacte directe en les definicions identitàries dels homes, així com en els seus posicionaments polítics. Segons afirmen Lionel S. Delgado i Alejandro Sánchez-Sicilia en el seu estudi «Subversión antifeminista: Análisis audiovisual de la manosfera en redes sociales» (2023), dits discursos operen tant cap a fora: generant i confrontant significats socials; com cap a dins: creant un marc comú de referència sobre el mateix sentit de ser home (Ontivero i Sánchez-Sicilia 2023)

Així, baix l’antifeminisme trobem una estratègia política basada en la victimització masculina, la demonització del feminisme i una crida a l’acció social contra aquest. Allò que pot resultar més cridaner en aquest context és que moltes vegades aquests discursos i crides es presentaran de forma oculta baix un llenguatge pseudodemocràtic, tal com apunta Éric Fassin en Género, sexualidades y política democrática (2009) .

Es tergiversaran conceptes com llibertat, igualtat i justícia amb interessos que són realment antidemocràtics, per aquesta raó resulta tan important parar-se a pensar sobre els discursos antifeministes.

Cal mantindre els ulls oberts enfront d’aquests i presentar raons i arguments per recuperar una vida democràtica que tinga en compte als grups més vulnerables.

Maria Medina-Vicent, Universitat Jaume I

*Aquesta publicació és part del projecte d’ I+D+i PID2020-113054GB-I00 finançat per MCIN/AEI/10.13039/501100011033