HEROÏNES i FUTBOL 2.0

Per Anna Perpinyà Saragossà

De totes les barbaritats que s’han dit -i se n’han dit moltes- sobre el futbol i les dones, em quede amb aquella que diu que el futbol femení és com una llonganissa vegana i que, lluny del menyspreu que pretenia el «senyoro» de torn, crec que és bastant encertada.

El futbol femení podria ser una versió millorada, igual (o millor) de bon espectacle, més sostenible, apte per a tothom i que no necessita violentar altres éssers… A més a més, les jugadores, són exemplarment companyes (sororitat), tenen una il·lusió i un entusiasme quasi tan gran com la seua professionalitat i, per cert, no amaguen la seua orientació sexual. Sí, segurament el futbol amb dones és una versió 2.0 del futbol, una versió del segle XXI.

De l’altra polèmica no sé si cal parlar-ne més. Altres ja ho han dit millor que jo i el culebrón ha arribat a cotes esperpèntiques. Que a hores d’ara haja dimitit o no, sanció greu o molt greu, no ens ha de fer perdre el nord del que realment importa: les vergonyes d’un sistema patriarcal poderós han quedat al descobert i ho han fet les jugadores, totes, amb molta valentia.

Han utilitzat ser Campiones del Món -quasi res-, per donar-nos una lliçó, posant el focus mediàtic en la discriminació per raó de gènere que pateixen. Han sabut mantindre’s en la seua gran i merescuda victòria sense defallir en la denúncia i ens han obligat a deixar de mirar cap a un altre costat. Han dit que ja n’hi ha prou, que això que està passant «tota la vida» (qüestionar la qualitat del joc, burlar-se, menysprear les denúncies d’abusos i maltractes de l’entrenador, la precarietat, la poca atenció…) ja no ho toleraran ni un minut més.

La valentia de Jenni i la resta de futbolistes ha fet que la societat ens plantem davant de l’actitud insultantment prepotent i masclista del Sr. Rubiales i la resta. Ja no hi ha marxa enrere. Ja no callem.

Hi ha un nou avís a navegants, a tots eixos «machotes» que es burlen obertament de les dones i les esportistes, que miren a les dones amb condescendència o com a «carn», banalitzant-nos o sexualitzant-nos. Tots eixos «grans homes» (que cobren molt, però molt més que les jugadores) s’enfronten per fi a la realitat, i més prompte que tard hauran d’entendre que això no és normal, ni una gracieta ni una mostra d’afecte: les agressions sexuals sempre, sempre, sempre, són demostracions de poder -i sotmetiment- i mai no són sexe, ni molt menys relacions sexuals o desig; que quede ben clar. Una floreta (piropo) a una xica pel carrer té més a veure en dir de qui és l’espai públic, qui domina la situació, que de l’interés real que cap home puga tindre per cap dona. És violència sexual i, per cert, ja van fer una campanya institucional fa 2 anys.

Per si el «senyoro» eixe que s’agafa dels ous per celebrar un triomf encara no ho té clar, que pense sobre si Lay Hon (presidenta del València) sol besar els jugadors quan guanyen o si alguna volta ho va fer la mítica Maria Teresa Rivero, la del Rayo. Encara més, mirem a quants jugadors homes ha besat sense permís el senyor Rubiales.

Tornem, però a elles. Elles són les heroïnes del moment i cal valorar-les. Han aconseguit no sols ser història, sinó que tots parlem de l’èxit de les dones en un món extremadament masculinitzat com el futbol. Fins i tot d’emocionar-nos. Pot ser que siga altre avantatge del futbol 2.0. Igual les aficions dels clubs també milloren en seguir a les futbolistes i deixen de banda els masclistes, racistes i altres «odiadors» que s’amaguen darrere de les veritables aficions.

Aquestes joves són a més de campiones, heroïnes; perquè han obert la porta a què com a societat exigim canvis substantius cap a la igualtat com a mínim en l’esport i en les notícies esportives.

Per això espere que a partir d’ara, a més de qüestionar els exabruptes masclistes i denunciar els abusadors (ben fet pels mitjans!), es parlarà més dels equips femenins. De la seua tècnica, de qui les fitxa i per quant, de si marquen gols, de les seues lesions, rendiments, de si el seu club les valora i de totes eixes coses que els programes de futbol es passen hores i hores parlant-ne.

Espere que a partir d’ara es parle més d’altres esports on les dones siguen protagonistes, com el campionat europeu de voleibol que s’està jugant ara mateix. O del mundial de rítmica que acaba de fer-se a València… i si arribarà per fi al gran públic (i no sols per imatges desafortunades de les subcampiones de genolls).

Jo, que soc poc o gens aficionada a l’esport, però que ja em vaig emocionar fa un parell d’anys amb les campiones de l’Eurocup del València Basket, també espere que a partir d’ara que les campiones són de l’esport més mediàtic, hi haurà canvis, per exemple que les dones tinguen el 50% del temps dels programes esportius.

Espere que a partir d’ara tot això que ja fa temps que hauria d’estar passant, no siga una «serp d’estiu». Diguem que en un any podrem apreciar si les comentaristes, no ho tenen tan difícil i en siguen prou més. També espere que el genèric ja no ho siga per a la categoria masculina i que si es fa la distinció del femení o les fèmines, també s’utilitze la distinció entre masculí o els másculo.

Òbviament que hi ha excepcions i també que darrere d’aquestes joves hi ha molta feina feta. Des de les pioneres com Kubalita a l’impuls de les polítiques d’igualtat que s’han fet en els darrers 8 anys als governs del canvi. Com el suport institucional des que en 2017 el club Escapada fera realitat la Setmana Ciclista Valenciana, una carrera d’elit només per a dones. O la inclusió de la igualtat a la normativa de les entitats esportives en 2018. O campanyes com la de la Xarxa Jove de la Marina Alta des de 2019 per visibilitzar les dones joves esportistes. I tot el treball que s’ha desenvolupat des de l’Àrea de Dona i Esport de la conselleria competent.

L’estiu que ve sabrem si aquesta fita ha fet canviar alguna cosa a l’imaginari col·lectiu i que una jove d’Aielo com Ivana o de Montcada com Enith, siguen campiones del món de futbol, no serà tan extraordinari. Potser les veiem en els camps grans i en les retransmissions dels diumenges. Potser hi ha més dones directives i en els llocs de presa de decisions en compliment de les lleis d’igualtat.

Pot ser si seguim exigint polítiques públiques per la igualtat i avançant en els drets de les dones, serà més fàcil que tinguem més heroïnes i menys masclistes.

De moment, celebrem amb elles tot el que ja ens han donat.

Anna Perpinyà Saragossà és secretària general de la Fundació Nexe. És Cap d’Acció Política de Més-Compromís i coordinadora de la sectorial de Dones amb Compromís