L’ANDROCENTRISME DELS DICCIONARIS

14/12/2020

diccionaris

llenguatge

sociolingüística

Lab d'Identitat i Cultura

Lab de Feminisme

Llengua

Per Susanna Pardines López

 

La relació entre els diccionaris i la realitat en la qual es redacten és inqüestionable. El lexicògraf (no use el masculí com a genèric) no pot canviar els usos i els costums de la societat que li correspon reflectir, al marge de l’opinió que tinga sobre els usos o costums concrets. A partir d’aquest argument, en part cert i comprensible, en els diccionaris s’usa el masculí com a terme no marcat per a referir-se al conjunt de les persones, o no s’incorpora la forma femenina de determinades paraules que s’han usat tradicionalment només en masculí, com ara de les que fan referència a alguns  càrrecs o professions. En general es tendeix a considerar que són els parlants qui poden canviar els usos, no és una qüestió que depenga del lexicògraf.

 

Ara bé, el llenguatge, i particularment el lèxic, és el producte de la història d’una comunitat lingüística i de les transformacions que s’hi produeixen, i serveix per a donar forma a un imaginari social compartit pels parlants d’aquesta comunitat. En l’elaboració de l’imaginari social tradicionalment només ha intervingut el grup dominant i és en aquest fet on rau el caràcter ideològic del llenguatge. En el cas del valencià, el grup dominant ha estat constituït històricament per homes blancs, econòmicament benestants i catòlics; homes que han reflectit la seua visió del món en la llengua, principalment en el lèxic. El lexicògraf, per tant, treballa en els diccionaris a partir d’un lèxic i un llenguatge ja marcat ideològicament.

 

D’altra banda, el lexicògraf difícilment pot fugir d’oferir la pròpia ideologia, o la del grup al qual pertany, en la tasca lexicogràfica: l’elecció de les entrades que formen part o no del diccionari i la manera com es representen, les definicions que elabora, els exemples que incorpora, o la tria de les formes principals i les secundàries sempre traspuaran una visió determinada de la realitat.

 

D’aquesta manera, la suposada objectivitat amb la qual es representa la realitat en els diccionaris resulta una il·lusió, un engany, ja que tots mostren, en major o menor grau, un doble biaix ideològic: el creat per un determinat grup social com a imaginari col·lectiu i el del mateix lexicògraf. Posaré ara uns exemples de com la perspectiva masculina s’ha colat en els diccionaris del nostre àmbit lingüístic, en concret, en el Diccionari normatiu valencià, no perquè l’androcentrisme es deixe veure de manera singular en aquesta obra lexicogràfica, sinó perquè és el diccionari de referència en l’àmbit valencià.

 

La invisibilització de la dona en els diccionaris es posa de manifest des del primer moment, quan busquem la forma femenina d’una paraula que té flexió de gènere, és a dir, una forma masculina i una de femenina, ja que generalment no la trobem. El diccionari acadèmic, per exemple, opta majoritàriament per oferir al costat de la forma masculina la terminació corresponent a la forma de femení, d’acord amb uns criteris fixats en la introducció del diccionari (obrera, alta, advocatada). Aquesta manera d’aportar la informació era habitual en els diccionaris en paper, al·ludint a l’estalvi d’espai que suposava i per tant a l’estalvi econòmic (menys paper, cost menor); ara bé, sense entrar en aquest punt a refutar l’argument per als diccionaris tradicionals en format paper, en les versions electròniques dels diccionaris no hi ha motiu per a estalviar el desplegament de la forma de femení en les entrades lèxiques (obrer obrera, alt alta, advocat advocada).

 

Fins i tot assumint que la formació i la incorporació de la forma femenina de determinats vocables tradicionalment només masculins depén de les usuàries de la llengua, de la nostra voluntat de crear-les i usar-les fins que es generalitzen, la incorporació de la forma femenina en aquests casos depén únicament de la voluntat del lexicògraf.

 

En el cas dels sintagmes, que generalment s’incorporen com a subentrades, com si foren una accepció més de la paraula, la forma de femení desapareix completament, de manera que dins de l’article corresponent a advocatada trobem únicament en la forma masculina advocat d’ofici, advocat de secà i advocat del diable. De nou s’opta per seguir els esquemes tradicionals dels diccionaris en paper i desaprofitar les possibilitats que ofereixen les versions electròniques per a fer un diccionari més inclusiu, que desplegue la forma de femení dels sintagmes, com fa la mateixa Acadèmia en el Portal Terminològic Valencià.

 

Per cert, el diccionari acadèmic no arreplega ni invisibilitzar ni invisibilització, conceptes habituals en l’àmbit de les ciències socials per a designar precisament els mecanismes culturals que duen a amagar la presència de determinats grups socials subjectes a relacions de dominació; una vegada més, allò que no s’anomena no existeix.

 

L’androcentrisme es manifesta també, sovint de manera molt subtil, en les definicions dels diccionaris. Una amazona, en la mitologia grega, era una dona guerrera que cavalcava amb molta habilitat, però el diccionari acompanya aquest sentit d’un altre de més modern, i defineix una amazona com una ‘dona guerrera, viril’; realment és necessària la referència a viril, que al·ludeix a qualitats considerades pròpiament masculines, per a definir una dona que ja era guerrera segons la mitologia grega?

 

Aquesta visió clarament masculina es percep amb més nitidesa quan es compara la definició d’una veu femenina amb la que presenta el seu homòleg masculí: compare significa ‘company, camarada’, però comare és una ‘dona veïna o companya d’altres, especialment dona xarradora, xafardera’. Com és ben sabut l’amistat entre els homes és d’allò més normal, però entre les dones és un fenomen estrany, que només es manté si darrere s’amaga la finalitat última de l’existència de les dones: el xafardeig. En la societat de la sororitat caldria replantejar-se una definició com la que acabem de comentar.

 

Si repassem les definicions de les paraules que fan referència únicament a les dones, es veu clarament que els diccionaris no reflecteixen la realitat social, sinó la d’una part determinada de la societat. Per exemple, una cortesana, a més de ser una ‘prostituta refinada’, és una ‘dona culta de costums liberals socialment influent’; la majoria de les persones que usem el valencià actualment no concebem, ni que se li puga dir cortesana a una dona que presenta aquestes característiques, ni allò que representa l’accepció.

 

Certament, un diccionari general no pot arreplegar únicament les paraules i els sentits actuals, però sí que hauria d’indicar els contextos i els registres adequats per a usar les veus, i, en molts casos com el que ens ocupa, si es tracta d’un ús antic o en recessió. Potser amb una indicació en aquest sentit s’entendria millor que el diccionari arreplegue conceptes com ara desflorar ‘fer perdre la virginitat a una dona’, malmaridar ‘casar malament a una dona’, o demanar la mà ‘demanar l’autorització del pare o el tutor de la futura esposa per a casar-s’hi’. La majoria de la societat actual, afortunadament, ja no té aquesta visió passiva de la dona.

 

Revisar una obra lexicogràfica és una tasca costosa, i fer-ho des de la perspectiva de gènere més encara; hem de tenir en compte que els diccionaris pouen generalment de les obres lexicogràfiques anteriors, i el nostre diccionari en concret es reconeix deutor de molts lexicògrafs que, des del segle XV, s’han esforçat per compilar el lèxic i definir-lo, d’acord amb el seu parer. Cal una reflexió sobre la necessitat de buidar els diccionaris de la seua càrrega ideològica; en concret, de la visió androcèntrica i tradicional de la dona que arrosseguen. Aquest article vol contribuir-hi i, sobretot, suggerir alguns canvis que ajuden a fer del diccionari acadèmic un diccionari més modern i inclusiu.

 

Susanna Pardines és coordinadora del Lab d’Identitat i Cultura. Tècnica lingüística de l’AVL.

 

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu