SOBRE DRETS LINGÜÍSTICS, DRETA I ESQUERRA

4/12/2020

dret a l'ús

dret de la competència

drets lingüístics

Lab d'Identitat i Cultura

Llengua

Política lingüística

Identitat valenciana

Per Francesc J. Hernàndez

 

I

Al meu parer, quan s’argumenta sobre drets lingüístics no és infreqüent que persones d’esquerres concedisquen inadvertidament dos arguments a la dreta. Comentaré aquests dos arguments, però abans faré algunes precisions sobre la noció de dret.

 

Crec quela posició tradicional de l’esquerra, des del jacobinisme i el socialisme, és entendre que la proclamació dels drets i la constitució dels Estats moderns és un mateix acte: els Estats es constitueixen quan proclamen i garanteixen els drets de la seua ciutadania. Per això, les constitucions s’obrin amb el capítol de drets (seguit lògicament del de deures) i els Estats que no poden garantir els drets de la ciutadania els considerem Estats fallits. Cal recordar que la posició de la dreta política era determinar els drets a partir de la natura humana: els drets eren de l’ésser humà, no del ciutadà, argument que pretenia protegir la propietat privada (millor dit: els seus propietaris) front a les pretensions socialistes o comunistes i que trobava suport en les concepcions eclesiàstiques. Pense que, històricament, acabà imposant-se la perspectiva socialista (per això, per exemple, la Constitució del 78 fa predominar la funció social sobre el dret a la propietat, art. 33), però que recentment s’ha diluït això a partir de dues argumentacions que consideraré més endavant. D’aquesta determinació històrica es pot deduir una definició provisional: dret és allò que puc reclamar davant l’Estat quan considere que és conculcat. Soc professor i si, per exemple, alguna persona entrebanca el meu dret a la llibertat de càtedra (CE art. 20), aleshores presentaré la corresponent denúncia davant de les autoritats judicials, perquè en tinc dret. Entés així, el lector pot preguntar-se què passa, per exemple, amb el dret al treball o amb el dret a la vivenda, en què consisteix aleshores l’apel·lació a l’Estat? M’ha de proporcionar una ocupació o un habitatge? Lògicament, no. Si ho fa és perquè és un Estat social, no perquè és un Estat de dret. Els drets al treball o a la vivenda no impliquen que l’Estat me’ls proporcione, sinó que, cas de posseir-los (atenció que escric posseir-los i no ser-ne propietari), no podré ser privat injustament d’ells. Per això hi ha una legislació laboral asimètrica (defensa, suposadament, la persona ocupada front a l’ocupador) i no es pot desnonar ningú sense resolució judicial. Per tant, mantindré la definició provisional: dret és allò que si és conculcat puc recórrer a l’Estat. Anem ja amb la primera confusió que promou la dreta.

 

II

Una i altra vegada, amb una contumàcia exasperant, la dreta argumenta sobre drets lingüístics des de la confusió entre “ús” i “competència” lingüístics. La seua fal·làcia és que la llibertat de competència es dedueix de la llibertat d’ús. I açò és simplement una mentira, que es pot descobrir amb una mínima explicació històrica. Respecte de l’ús, els Estats garanteixen la llibertat d’ús lingüístic, explícitament arreplegada al nostre Estatut d’Autonomia (art. 6.3 i 4). No pot ser d’una altra manera, perquè un Estat que imposara un ús lingüístic a la seua ciutadania seria una dictadura (de la qual cosa hi ha una biblioteca d’exemples històrics). La qüestió crucial, que la dreta ignora interessadament, són les característiques específiques del, diguem-ne, “dret a la competència”, que no és més que una extensió del “dret a l’educació”. I ací està el moll de l’os.

 

Resulta trivial que els drets d’una persona representen deures per a les altres. Però en el cas del dret a l’educació es dona una característica única: el dret d’una persona suposa un deure per a la mateixa persona. Per això, des de la Declaració Universal de Drets Humans, el dret a l’educació comporta l’ensenyament obligatori. Açò no és més que la conseqüència de la definició moderna de la societat, que pren la forma de l’Estat com a resultat d’un contracte social. Aleshores, ningú pot estar fora del pacte i necessitem un mecanisme per incorporar les noves generacions al contracte social: l’educació. A l’Estat espanyol, els continguts d’aquesta educació estan determinats per l’Estat des de fa més de dos segles i lògicament les seues decisions tenen preeminència sobre l’eventual voluntat dels progenitors de desescolaritzar els seus fills, com han ratificat els tribunals europeu i espanyol. I en aquest punt és on cal establir amb precisió l’argument de l’esquerra i la defensa de la nostra llengua.

 

Les persones no som lliures per determinar les competències que ens fan membres del pacte social; aquesta és una competència (perdoneu la redundància) de l’Estat, que la determina segons el seu teixit normatiu. Una persona no pot ser “eximida” dels seus drets (ni dels seues deures) per la seua voluntat mentre ostente la condició de ciutadà perquè precisament ser ciutadà d’un Estat vol dir disposar d’uns drets proclamats pel mateix Estat, que es constitueix en l’acte de proclamar-los. Per tant, no està sotmés a l’arbitri personal si un té el deure de saber castellà (CE art. 3.1) o si un estudiant, en concloure l’ensenyament obligatori, ha de saber valencià i castellà al mateix nivell, amb competència oral i escrita (LUEV, art. 19.2). Està sotmés a l’arbitri personal només l’ús que en faça –o no– una vegada siga competent. I aquest, fins i tot, té algunes limitacions.

 

Fonamentalment hi ha dos tipus de limitacions, però que, al meu parer, ja no afecten a la índole normativa dels drets, tal i com estan establerts. En primer lloc, la condició de l’ús lingüístic d’una persona és la competència lingüística dels seus interlocutors. Per tant, per garantir la llibertat d’ús d’una persona d’aquelles llengües que té dret a emprar s’hauria de garantir la competència de les altres persones. I aquesta garantia, en el nostre cas, és asimètrica, perquè, com he explicat, està arreplegada preceptivament de manera absoluta en el cas del castellà, però de manera relativa en el cas del valencià (només referida al cicle d’ensenyament obligatori). Si realment s’acomplira aquesta previsió (la ciutadania fora competent en valencià i castellà en concloure l’educació obligatòria), realment no en faria falta més. Però com que no s’acompleix (com acrediten les enquestes demolingüístiques, davant la passivitat de la fiscalia que hauria de vetllar pels drets dels menors), l’Estat es veu obligat a establir la competència preceptiva, si més no en aquells àmbits sota el seu control directe (el funcionariat i els serveis públics). Per això, per posar un exemple, un metge d’atenció primària ha de saber medicina, valencià i castellà, a fi de satisfer el dret a la salut i el dret a l’ús lingüístic d’un pacient. I tant vulnera els drets del pacient que no sàpiga valencià o castellà, com que no sàpiga medicina. La segona limitació, ben lògica d’altra banda, és que en el procés d’aprenentatge de les llengües, quina siga la llengua vehicular no és una determinació aliena a la mateixa pràctica didàctica. Per això, la determinació ministerial de quotes de castellà vehicular (LOMQE, llei Wert, disp. add. 38a) té el mateix sentit que si el ministeri de sanitat establira el percentatge de paracetamol que diàriament ha de receptar el metge de l’exemple, val a dir, cap sentit.

En síntesi, front a la interessada confusió de la dreta d’ús i competències (que enuncia fal·làcies del tipus: “tinc dret a no usar el valencià, per tal no he d’aprendre’l”), considere que l’esquerra ha de ser escrupolosa en argumentar que el dret a l’educació, o millor encara després de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea “el dret a l’educació i a l’accés a la formació professional i permanent” (art. 14.1), comporta la capacitat i preeminència de l’Estat per determinar les competències lingüístiques dels individus.

 

III

Freqüentment les persones d’esquerres tampoc no s’adonen del que hi ha darrere de la fal·làcia que acabe d’enunciar: “el meu dret passa per damunt dels preceptes de l’Estat”. Aquesta frase no és més que l’actualització de la vella defensa eclesiàstica de la propietat privada, però reformulada ara amb les premisses del liberalisme. És a dir: no es volen els preceptes de l’Estat perquè senzillament no es vol l’Estat. I tant importuna que m’obliguen a aprendre valencià com a pagar impostos. El somni del (neo)liberalisme és la desaparició de l’Estat, el que passa per diluir els drets en valors (val a dir, preferències sense contingut normatiu). Però això, que hauria d’estar clar, de vegades queda confús en els arguments de l’esquerra per dues línies de pensament que he d’exposar i criticar.

  1. a) El primer tipus d’argument que de vegades persones de l’esquerra concedeixen inadvertidament, tot enfortint l’entrellat (neo)liberal, el podríem anomenar l’argument de l’ànima bona. En posaré un exemple. Mèxic proclama en la seua constitució el “dret” de les persones a “ingresar a las instituciones educativas en sus distintos tipos y modalidades” (art. 30). És fàcil pensar que la voluntat dels legisladors mexicans era combatre l’analfabetisme i la baixa formació quan redactaren aquest text. Però què passa si una persona no és admesa, per exemple, en la universitat? Pot apel·lar a l’Estat? Pot reclamar d’un jutge que defense el seu dret conculcat? Pot denunciar a la policia que no ha pogut ingressar? Lògicament, no. Podríem pensar, doncs, que proclamar drets que no es poden defensar efectivament quan són conculcats l’únic que significa és una degradació de la mateixa noció de dret i la seua conversió en un valor, en una cosa preferible. El problema no és que aitals formulacions siguen una versió del pensament màgic; el problema és que són una versió del pensament (neo)liberal.
  2. b) El segon tipus d’argument, que anomenaré d’allò alié, té a veure amb la noció d’Estat. Dècades de propaganda liberal han tingut l’efecte de desprestigiar l’Estat fins al punt de considerar-lo sinònim de cosa negativa o, si més no, aliena. Així, es repeteix una i altra vegada el vell truc de policia bo – policia dolent sub specie: govern – Estat; el govern és nostre, l’Estat dels altres. Si a això afegim la tradició anarquista de l’esquerra, resulta freqüent que s’escolten, pronunciats amb una certa enyorança, arguments del tipus: la garantia dels drets lingüístics és un altre Estat, perquè aquest ens és alié. No estic qüestionant el nacionalisme com a opció política legítima, simplement estic reclamant l’atenció sobre un desplaçament conceptual tan utòpic com el primer tipus d’argument i que coincideix paradoxalment amb la tradició de dretes: hi ha dret sense Estats.

 

Una derivada d’aquest debat té a veure amb la comprensió dels drets humans. Els Estats es comprometen mitjançant acords i tractats internacionals o simplement per la seua pràctica administrativa a ampliar aquells drets que proclamen per a la seua ciutadania a altres persones, o fins i tot a sotmetre’s a la jurisdicció de tribunals supranacionals, i està bé que siga així. Per això un immigrant té dret a tramitar la condició de refugiat o està protegit per una conselleria de sanitat “universal”. Altre exemple: cap persona dubtaria que està molt bé que el 016 puga atendre víctimes de violència de gènere en 90 llengües, però aquesta ampliació hauria de considerar-se d’un nivell preceptiu inferior al fet que un pacient siga atés en valencià en el seu centre d’atenció primària. Però cal distingir acuradament la voluntat d’ampliar els drets, d’universalitzar-los, o l’enunciació d’altres de nous com a reivindicació, de la creença que ja es disposa d’aitals drets per la condició humana, al marge de l’Estat del qual un és ciutadà, que és precisament l’argument reiterat de la dreta.

 

Com a síntesi final: no s’ha de confondre el dret a l’ús i el dret (i el deure) de la competència, ni tampoc hi ha drets sense Estat. El dret a l’ús no eximeix de la competència, ni aquesta és opcional. Els drets no són valors, sinó una cosa molt més important. Ramón Llull ho va dir millor: “Dret és acte reglat en l’home habituat de justícia”.

 

 

  1. Es pot comprovar com argumenta fal·laçment la dreta, confonent competència i ús, en aquest article de la senyora Ortiz del PP.

 

 

Francesc J. Hernàndez és professor de sociologia de la Universitat de València, col·laborador de la Fund. Nexe on ha publicat El Tio Canya ha mort.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu