LES DONES EN LA MÚSICA INSTRUMENTAL

Per Irene Mollà Sánchez

De segur que existeix una consciència relativament estesa entre els lectors del reduït percentatge de dones que han participat dels cartells dels principals festivals de música actual que se’n celebren. Tanmateix, tot i que no compta amb la nota de rigorosa “modernitat” -a causa del caràcter principalment històric dels materials artístics amb què es conjuga-, el món de la música instrumental és també víctima d’alarmants dades en relació amb el gènere.

Des dels primers anys de conservatori fins a la dedicació professional a la música, es pot observar, a Espanya, una tendència a la baixa de la presència de compositores, directores d’agrupacions o intèrprets femenines. És així que Aránzazu Cruz (enginyera informàtica i especialista en experiència d’usuari), amb dades del Ministeri d’Educació, elabora una gràfica on s’observa el percentatge de dones, classificat per instruments, al llarg de tres fases de la carrera musical:

FONT: “Reportaje de datos sobre la brecha de género en la música profesional”, Aránzazu Cruz (2019)

Com es pot observar, a les orquestres simfòniques, que seria el punt més àlgid de la dedicació musical, només superen el 50% a l’instrument de l’arpa, que si més bé sempre ha sigut considerat com a “femení” pels trets que tradicionalment s’han relacionat amb les dones: dolçor, sensibilitat, etc. En la mateixa línia, els instruments que compten amb menys professionals de gènere femení són els tradicionalment relacionats amb els homes: vent metall i percussió.

Quan es parla d’orquestres professionals existeix un exemple paradigmàtic prou reconegut, almenys a Europa, com és l’Orquestra Filharmònica de Viena, que ofereix cada 1 de gener un concert a la sala daurada del Musikverein, a la ciutat que li presta el seu nom a l’agrupació. Si ens fixem en la composició d’aquesta, veurem que les dones actualment representen el 13,77% (és a dir, d’un total de 138 intèrprets, 19 són dones i 119 homes). També és cert que són admeses per formar-hi part només des del 1997. Si ho estenem a l’escenari europeu, la font anterior -l’estudi d’Aránzazu Cruz- ens revela que la mitjana de dones a les orquestres d’aquest àmbit és aproximadament d’un 35%. Espanya, concretament, es troba un punt percentual per davall d’aquesta dada. També es manté com a norma general, a Europa, la primordialitat de les dones als instruments de corda i vent fusta, per damunt de la percussió i el vent metall.

Si ens endinsem en la matèria de la composició de música instrumental, el primer que s’observa és la limitació en les referents. Fàcilment, recordem el nom de Mozart o de Beethoven i potser tenim certa informació sobre compositores històriques amb grans aportacions com bé poden ser Barbara Strozzi o Francesca Caccini, sense ser aquestes tan reconegudes com els noms masculins més destacats. 

Women in music ha realitzat un parell d’estudis analitzant concerts oferits per 15 grans orquestres arreu del món a les temporades 2018-2019 i 2019-2020, on s’han extret dades com que de les 3.997 obres o peces interpretades al segon dels períodes esmentats, 3.855 són creació d’homes, mentre que les restants 142 emanen del talent creatiu femení (és a dir, un 3,6% del total). 

Pel que refereix a la composició al cinema també sorprén la dificultat amb què detectem una signatura femenina d’una banda sonora original d’alguna pel·lícula taquillera, al contrari que passa amb aquells que copen la producció de “soundtracks” destacats: John Williams o Hans Zimmer. Lucía Caruso (pianista i compositora argentina, directora artística i cofundadora de la Manhattan Camerata en New York, i compositora de cinema) ja va dir a una entrevista de Noticias ONU que “[a] tot el que és la indústria del cinema, les dones que componen per a pel·lícules són a penes entre un 2% i un 3%”. 

No és cap novetat que l’arrel del problema resideix en l’entorn, així com en la interiorització d’aquestes dinàmiques. No només s’enfronten les dones a una exigència externa de perfecció superior a la dels homes, sinó a una autoexigència molt més arrelada. En paraules d’Isabel Casanova coneguda com La Otra (cantant, música i compositora espanyola): “quan algú té més expectatives d’èxit, té més esperança, quan algú té més esperança s’arrisca més, quan algú s’arrisca més intenta més coses, i quan algú intenta més coses sol aconseguir més coses”. 

Cal qüestionar-se on descansa la responsabilitat de canviar tot açò. Doncs, és clar, en les institucions i en les polítiques, però també en ser conscients d’allò que consumim, d’allò què paguem, d’allò que demandem. Les mesures d’acció afirmativa, com ara les quotes o les audicions a cegues, són indubtablement necessàries, però no suficients; cal sensibilitzar, dur a terme jornades d’informació, cursos de formació per als qui tenen la responsabilitat de contractar intèrprets, compositores, etc. A més, dins el terreny de la gestió cultural, tal com assenyala Reis Gallego, “no s’ha desplegat cap legislació, norma o codi de bones pràctiques des de les mateixes administracions públiques que s’emmarquen en les citades lleis” (l’autora parla de la LO 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes i la Llei 9/2003, de 3 d’abril, de la Generalitat, per a la igualtat entre dones i homes); és per això que el Demos “Música popular i feminisme: estratègia per al canvi” proposa “un Pla estratègic d’equitat d’oportunitats entre dones i homes en l’escena musical valenciana executat per una Unitat d’Igualtat”, per promoure la diversitat de gènere al sector musical. (Reis Gallego, 2020: p. 17-20). 

El món de la música instrumental descansa en gran part en el passat degut a la nota històrica de les obres què es rescaten i s’interpreten, per la qual cosa existeix certa dificultat en recuperar referents femenins. Aquest obstacle no ha de suposar que no s’incorporen als materials d’estudi perquè siguen conegudes i valorades el dia de demà, d’igual manera que els seus homòlegs masculins. Tanmateix, moltes vegades aquestes dones han pogut gaudir d’altaveu per factors tan injustos com el parentesc amb un home músic amb èxit; és el cas de Maria Anna Mozart o Fanny Mendelssohn. Per tant, difícilment aconseguirem recuperar les aportacions que emanen de moltes altres a les que directament se’ls va rebutjar sense oportunitat de demostrar un talent des de l’inici devaluat a causa del gènere.

No s’ha de discutir, per tant, aquesta introducció de referents femenins històrics a la música que avui dia interpretem i estudiem. No obstant, paral·lelament s’hauria d’impulsar la necessitat de conéixer la presència de dones compositores, intèrprets o directores del panorama actual; és a dir, impulsar el canvi de perspectiva, aplicar a l’actualitat el que volem que haguera ocorregut amb aquelles que volem rescatar de la fosa del passat; evitar cometre de nou la mateixa errada.

Per altra banda, destaque el menester de defugir l’establiment d’una relació entre les quotes de paritat i la meritocràcia. Parle de l’engany que es basa en què el fet que les dones siguen capaces d’arribar tan lluny es deu a les mesures de discriminació positiva o polítiques d’acció afirmativa, cosa que desprestigia el reconeixement de les seues capacitats. Tal com afirma Reis Gallego (2020), “la incorporació de la perspectiva feminista en els camps de la cultura ha sigut vista com una imposició”, a causa del fet que la música, com a activitat cultural, “no és impermeable al món que l’envolta”, i per això el seu desenvolupament s’ha impregnat de lògica patriarcal. També s’hauria de preparar els escèptics perquè repensen la fal·làcia justificativa de què la falta de referents femenins a la música descansa en la mancança de talent creatiu. Inclús la mateixa Clara Schumann cau en aquesta traveta:

“Alguna vegada vaig creure que tenia talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no deu desitjar compondre. Cap ha sigut capaç de fer-ho, així que ¿per què podria esperar-ho jo?”

Finalment, cal destacar que no sempre els “mèrits” masculins s’han d’agrair al seu talent i qualitat musicals, sinó que moltes vegades és el mercat qui juga un important paper; el nombre de seguidors i, fins i tot, de contactes estratègics. Per tant, s’hi suma un argument en contra de la falta de talent femení com a resposta a la situació d’absència d’aquestes als espais creatius.

Parar-se a pensar en la discriminació deguda als estereotips de gènere i el sostre de vidre -en aquest àmbit, un mur de so: “igualment invisible i discriminador per la dona al també exclusiu món simfònic” (Setuain i Noya, 2010:23)- i fer una reflexió sobre aquestes barreres esdevé necessari per no caure en les ficcions anteriorment esmentades.

Adés déiem que, com a societat, tenim certa responsabilitat a l’hora de decidir a què donem suport a través del nostre consum o de les nostres accions de visibilització.  Amb tot, és clar que difícilment es demandarà allò que no es coneix. Per això, vull recomanar alguns enllaços molt útils en aquest assumpte:

• http://mujeresymusica.com/mejores-mujeres-directoras-de-orquesta/ 
• https://donne-uk.org/playlists/ 
• https://donne-uk.org/the-big-list/ 
• https://svmusicology.com/mapa?lang=es

Irene Mollà Sánchez es troba actualment cursant el Doble Grau en Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració Pública a la UV i realitzant les pràctiques a la Fundació Nexe. Altrament, ha obtingut el títol de Tècnic dels Ensenyaments Professionals de Música en l’especialitat de violí.