L’Observatori del Valencià: una eina de treball útil i necessària

[discurs de Raquel Casesnoves en la presentació de l’Observatori del Valencià, el 3 de desembre de 2019 en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València]

És del tot inqüestionable la necessitat de tindre dades sobre el valencià. Fa 40 anys, abans que existiren tots els mitjans tecnològics i digitals actuals, quan no hi havia manera de saber quanta gent parlava valencià per la manca absoluta d’informació, Joan Francesc Mira va decidir escometre el primer treball de caire demolingüístic per poder respondre, entre d’altres, a aquesta qüestió fonamental. Es tracta del llibre Població i llengua al País Valencià, publicat l’any 1981 per Alfons el Magnànim.

De passada, voldria afegir que alguna de les preguntes que es plantejava encara ara, amb totes les dades disponibles que ja tenim, no hi ha manera de saber-ho exactament, només aproximada: quants fills de pares i mares valencians parlen valencià? I fills d’immigrants? Ho dic així de passada, perquè veig que comptem amb la presència del Director de Política Lingüística, de qui depèn la realització d’enquestes sobre el valencià. 

Tornant al treball de Joan Francesc Mira, cal fer notar que malgrat les evidents mancances metodològiques, seria injust no reconèixer una enquesta amb una mostra de població enorme: 16.000 persones. Per a fer-nos una idea, només hem de tindre en compte que les enquestes oficials que s’han realitzat després no superen mai les 6.700 persones entrevistades. Imagineu les ganes que hauria de tindre de saber quants valencians parlaven la llengua del territori! Només ell, sense cap ordinador ni cap suport humà, recorrent el País Valencià de nord a sud, d’est a oest, entrevistant a la gent fins a completar la xifra de les 16.000.

Alguns anys després, la jove Conselleria d’Educació, Cultura i Esport encarregava a la Universitat de València una enquesta sobre el grau de coneixement del valencià a tot el territori. De la supervisió i direcció es va fer càrrec el sociòleg i professor Rafael Lluís Ninyoles, així com de totes les enquestes sociolingüístiques que el Servei d’Investigació d’Estudis Sociolingüístics de la Conselleria va realitzar entre 1989 i 2015, any de l’última enquesta i de la jubilació de Ninyoles. Per tant, l’Observatori és hui una realitat gràcies al treball de Ninyoles. L’Observatori naix el mateix any que Ninyoles ens deixa i que es compleixen 50 anys de la publicació d’una de les seues primeres obres, Conflicte lingüística valencià.

He fet aquest breu recorregut per mostrar que tenim a l’abast tota una sèrie d’enquestes longitudinals que ens aporten dades valuosíssimes sobre l’evolució de l’ús del valencià durant les últimes quatre dècades, aproximadament. L’Observatori però, pren com a punt de partida les dades de l’enquesta realitzada l’any 2005. Com que és una eina dinàmica que naix amb la voluntat d’anar ampliant-se, al mateix temps que s’anirà fornint dels resultats de noves enquestes, no descartem la possibilitat d’incorporar també les més antigues. 

L’Observatori és necessari perquè es vol aplegar, avaluar i, sobretot, difondre un informe sobre l’estat de salut del valencià. Perquè és necessari conéixer d’on venim, que està passant ara, i cap on anem. Fins l’any 2015, la difusió oficial de les dades es reduïa a un resum dels principals resultats. Aquell any, per primera vegada, la presentació pública de l’enquesta la feien dos càrrecs públics, el conseller Vicent Marzà i el director general de Política Lingüística Rubén Trenzano. Alguna cosa ha canviat doncs i per això esperem de les anàlisis que es facen es pugen derivar efectes en el disseny de les polítiques lingüístiques. Però la utilitat no es queda en l’àmbit polític. 

Posar a l’abast dels valencians una eina com l’Observatori permet que els estudiants i docents interessats en les qüestions de llengua puguen informar-se de manera immediata sobre la situació del valencià. És útil en l’àmbit universitari, per la realització de Treballs Finals de Grau, de Màsters o Doctorats, però també en els centres de Secundària, per la formació de docents i d’estudiants. És útil per corregir les possibles percepcions equivocades que tenim sobre l’ús del valencià, perquè la meitat de la població pensa que s’usa igual que fa anys, quan en realitat això no és del tot o gens cert. Si ens fixem amb el que passava a principis de la dècada dels noranta, en l’àmbit familiar, per exemple, el 50% dels valencians parlaven valencià. L’any 2015, només el parlaven el 30%. En quaranta anys de normalització del valencià hem perdut 20% de valencianoparlants. Sembla evident, doncs, que alguna cosa no s’ha fet bé. Les dades ens alerten de tendències que cal corregir, però si no es prenen mesures per capgirar-les, no en farem res. 

Raquel Casesnoves Ferrer és Doctora en Antroplogia i sociolingüista i membre del Lab d’Identitat i Cultura de Nexe