OBRIM LES FINESTRES DE LA INTERSECCIONALITAT

Per Alícia Villar Aguilés

Els darrers dies d’abril ens vam reunir en un curs presencial a València (“Igualtat interseccional: debat d’idees per a la seua aplicació en les polítiques públiques”) amb el suport de la UIMP-València i reunides en la seu del CSIC, ubicada davant la plaça de la Mare de Déu amb la intenció de parlar, pensar i discutir sobre interseccionalitat. Tot un luxe per als temps actuals poder trobar-nos presencialment per aprofundir en la interseccionalitat com a perspectiva que cerca una societat més atenta a la seua diversitat, ja siga de gènere, d’origen, de classe social, d’ètnia o de llengua, entre altres raons. Aquesta enumeració podem ampliar-la perquè les raons de desigualtat i discriminació no són una llista tancada, sinó, més aviat el contrari, una llista que va ampliant-se amb el transcurs del temps i l’augment d’una societat més plural.

La interseccionalitat és una proposta teòrica, metodològica i política que emfatitza la necessitat de parar atenció a la diversitat i la desigualtat de les societats que són, òbviament diverses, encara que hi hagen propostes polítiques o discursos que vulguen homogeneïtzar-les. La interseccionalitat permet analitzar com es mantenen els sistemes d’opressió i com aquests perpetuen que unes persones es troben més vulnerables que d’altres i en posicions d’opressores o, al contrari, d’oprimides. També ens permet reconsiderar el principi d’igualtat per entendre-la de manera més àmplia com a igualtat interseccional amb la voluntat de donar-li cabuda a una societat més diversa, tal com plantegem en Igualtat inclusiva. Cap a una nova llei valenciana d’igualtat publicació dins de la col·lecció Àgora de la Fundació Nexe junt amb la companya Vicenta Tasa.

Les autores referents en aquesta proposta van ser nomenades i reconegudes en diverses ocasions per part de les ponents i les participants. Des de la jurista i activista a què se li atribueix l’autoria del concepte com és Kimberlé Crenshaw, mencionant les aportacions de Patricia Hill Collins, d’Ange–Marie Hancock o de Sirma Bilge, entre d’altres. Totes elles amb les seues contribucions acreditades ens fan qüestionar-nos i el resultat del procés és l’aparició de més preguntes que respostes quan ens posem a dialogar sobre opressions i privilegis.

Aleshores, la interseccionalitat és una perspectiva, un paradigma o una ferramenta? Aquesta és una qüestió que va recórrer la sala en la qual ens trobàvem en més d’una ocasió. Les ponents i les participants no vam consensuar què era dintre de totes aquestes possibilitats, però sí allò que no és que jo resumiria així: la interseccionalitat no és una proposta curta de mires, ni unidimensional, ni unidireccional, és una proposta teòrica, metodològica i política que s’ha d’articular en tots aquests nivells, que assenyala les opressions, així com els privilegis i que s’ha d’ocupar i preocupar per enderrocar-les. I no pot ser entesa com quelcom additiu, ni dicotòmic, sinó com una cruïlla complexa des del plànol macro fins al micro.

Així doncs, la interseccionalitat ens porta a reflexionar sobre els sistemes d’opressió i els privilegis, a més cal fer-ho des de diferents nivells d’anàlisis: des del nivell de l’estructura social, passant pel nivell discursiu i fins al nivell de les pràctiques, com va apuntar Ruth Mestre.

Quan parlem d’interseccionalitat sovint es fa referència a un encreuament (intersecció) d’eixos (sistemes d’opressió) en el que s’hi pot estar com a opressor o oprimit (posició), però certament aquesta línia pot estar pensada no dicotòmicament, sinó com un conjunt de punts, com va comentar MariaCaterina La Barbera, i en aquests punts s’hi poden donar més de dues posicions.

L’explicació de la interseccionalitat freqüentment s’ha acompanyat de la seua representació gràfica i de l’al·lusió a les metàfores com a caixa de ferramentes per a donar a entendre la seua potencialitat. La interseccionalitat és amiga de les metàfores i les imatges que ajuden a la seua comprensió, com ara la idea que tindre una perspectiva interseccional implica un viatge necessari des del camp dels moviments socials fins a la política i a l’inrevés, com va fer menció Uxue Zugaza.

En aquest sentit de referències metafòriques i imatges gràfiques és ben coneguda la proposta de la matriu de dominació de Patricia Hill Collins per ajudar-nos a pensar l’opressió. La matriu formada per aquests encreuats funciona com una eina per a situar-nos i així entendre les opressions basades en el poder. Collins elabora la matriu de dominació per entendre l’organització de poder en una societat i més particularment per entendre la situació de les dones negres nord-americanes, però açò no li impedeix reconéixer que aquesta només és una perspectiva a tindre en compte, perquè “cada grup parla des del seu propi punt de vista i comparteix el seu propi coneixement parcial i situat” (Collins, 2000: 270) .

Aquest reconeixement és, al meu entendre, una mostra palesa de coherència epistemològica: reconéixer que el nostre punt de vista és parcial i està situat en alguns dels eixos de dominació i que, per tant, no tenim tota la informació necessària, ni molt menys tota la raó per a valorar les opressions i les discriminacions que se’n deriven en aquest entramat de raons de dominació.

En el viatge de la interseccionalitat és necessari promoure l’escolta de les veus des dels activismes. Veus que ens porten a interpel·lar-nos sobre conceptes com el d’identitat o el de persones migrades o el de refugiades. Conceptes que etiqueten, etiquetes que porten una mentalitat i una inèrcia, com va assenyalar Ángela Nzambi. Les etiquetes que classifiquen i consoliden la imatge i l’estigma de què totes les dones de nacionalitat espanyola són blanques i que tota persona racialitzada és en conseqüències estrangera, com va apuntar Sheila Pierre d’Afroféminas.

El color de la pell com a estigma que perviu. També la llengua opera com a factor de discriminació quan no és hegemònica, ni majoritària, ni poderosa, així ho va assenyalar Reis Gallego, companya del Lab-Feminisme de Nexe, descrivint el cas del valencià com a llengua minoritària i minoritzada per un sistema d’opressió lingüístic.

La proposta interseccional no és nova, ni pròpia únicament de l’anomenada quarta onada del feminisme, més bé, la interseccionalitat ha estat sempre, en aquell feminisme que reivindica els gèneres dissidents, així com en el feminisme antiracista i des de posicions subalternes, però no ha tingut un reconeixement suficient des del feminisme hegemònic, com va plantejar Yuderkis Espinosa.

Un clar exemple en aquest repte metodològic és la identificació del poble gitano, com va plantejar Araceli Cañadas en la seua ponència sobre la invisibilitat del poble gitano, perquè, ens preguntem, com recopilar les dades sobre ètnia gitana, per exemple, sense caure en el perill contradictori que això poguera derivar en accions discriminatòries en un futur? Ens remet a navegar entre la visibilitat i l’estigma social i a debatre sobre la necessitat de recopilar dades però amb garanties antidiscriminatòries.

Així doncs, preguntes, respostes no tancades i debats oberts. Com vaig dir en la presentació d’aquesta trobada, la interseccionalitat necessita que obrim les finestres, i no només per trobar-nos presencialment en temps de pandèmia i garantir la ventilació creuada, sinó també com a metàfora per mantindre airejats els nostres punts de vista i encreuar-los amb altres des del respecte i la cura. Perquè el feminisme és cura, i també ràbia i revolta, però especialment és un cuidar-nos des de la dialèctica constructiva per seguir plantejant preguntes i debats que ens omplen d’aire renovat.

A més, ens trobem amb un repte considerable en l’articulació entre teoria i metodologia com és el cas de la recollida de dades desagregades, com van plantejar al taller metodològic Míriam Acebillo i Lara Maestripieri. Es tracta d’un debat complex, però necessari que assenyala a les institucions encarregades de recopilar dades personals i que té difícil encaix perquè ens porta a preguntar-nos com podem identificar vulnerabilitats en uns grups més que en altres des de la perspectiva interseccional si no recollim aquestes dades que permeten diferenciar-ho?

Alícia Villar Aguilés és professora de Sociologia de la Universitat de València.