TREBALL DOMÈSTIC: TREBALL DECENT O DISCRIMINACIÓ MÚLTIPLE I CONTINUADA?

Per Elena García Testal

Resulta difícil trobar un col·lectiu tan invisibilitzat i maltractat institucionalment com el de les treballadores de la llar, que tenen cura de persones i de les llars d’altres. Després de diversos dies de denúncia pública per l’oblit governamental -també en època de pandèmia- finalment el Consell de Ministres va acordar el passat 30 de març que els col·lectius sense protecció per desocupació pogueren integrar-se en un subsidi específic -les treballadores de la llar en formen part (RDL 11/2020). Tampoc en aquest moment l’Estat s’havia “ocupat” de protegir les més febles després de la declaració de l’estat d’alarma el passat 14 de març. Ningú va fer veure què havien de fer les treballadores de la llar: treballar, romandre a casa, tindre cura de les persones dependents, acudir als domicilis i continuar amb la neteja setmanal? O bé protegir-se com la resta de la ciutadania, percebre el salari o un subsidi substitutori? Cap resposta governamental fins més de quinze dies després. Això té alguna cosa de simbòlic també: no només perquè ha tardat a arribar, sinó perquè s’ha fet difuminadament, en un RDL que inclou mesures “complementàries” de protecció al llarg de huit pàgines del BOE, entre mesures de protecció energètica i de moratòria de deute hipotecari.

Segurament a alguns pot semblar-los que assenyalar les deficiències de la normativa laboral no és, en aquests dies, el més urgent. Però resulta que el treball domèstic forma part de la nostra realitat quotidiana, ens afecta substancialment en aquests dies i resulta, també, que com assenyala Gema QUINTERO (2019), trobem que a les treballadores domèstiques se’ls aplica una regulació insuficient, inequitativa i ineficient, un col·lectiu a qui la legislació espanyola no ha prestat mai la suficient atenció. I una vegada més es manifesta aquesta desconsideració al col·lectiu en haver estat excloses de les normes laborals protectores i urgents davant l’impacte econòmic i social de la COVID-19, que per a la resta de treballadors i treballadores s’aprovaren el 17 de març.

Probablement ha estat la denúncia pública que han fet les treballadores en xarxes socials (#TrabajadorasdeHogaryCuidadosConDerechos) la que ha posat sobre la taula la necessitat d’una intervenció normativa per a cobrir les situacions d’inactivitat -pèrdua d’ocupació o reducció de jornada- relacionades amb la COVID-19. I és que ja és habitual la falta d’atenció normativa davant un col·lectiu que pateix una doble discriminació en l’ocupació: una discriminació per raons de gènere i una discriminació per raó d’origen o nacionalitat; perquè qualsevol persona que hi pare atenció pot adonar-se de quin és el perfil del col·lectiu de treballadores domèstiques en el món. La relació entre treball domèstic i migració laboral internacional femenina ja s’establí per l’Organització Internacional del Treball: les dones representen prop de la meitat de la població de persones migrants internacionals en el món. I en arribar a la destinació la tendència és que troben faena en ocupacions tradicionalment femenines en les quals s’afronten a situacions de vulnerabilitat i violació de drets humans i laborals: contractació precària, aïllament social i cultural; dificultats per accedir a la informació i a les condicions del treball; falta de cobertura de la legislació laboral, i restriccions a la llibertat de circulació i d’associació. Precisament l’OIT el 2011 va aprovar un conveni sobre el treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics (núm. 189) com a estratègia global per a ajudar a proporcionar treball decent a les persones que fan treball domèstic, i va posar de manifest que el treball domèstic és una de les formes d’ocupació més precàries, mal retribuïdes, insegures i desprotegides.

Què ocorre a l’Estat espanyol?

A l’Estat espanyol el 89% de les persones treballadores de la llar són dones, la meitat migrants o d’origen estranger, i només una part estan afiliades al sistema de seguretat social (la resta roman en l’economia informal). A més, la majoria de les treballadores domèstiques desenvolupen el seu treball a temps parcial, la qual cosa les impulsa a la pluriocupació.

Amb aquestes característiques semblaria propi d’un Estat social que reberen un tractament especial que les protegira davant de les discriminacions per tal d’evitar-ne l’explotació i la precarietat del treball desenvolupat. I és just el que no està passant.

Fa molt de temps es va decidir que calia reconéixer uns drets mínims (!) per a les treballadores domèstiques, terme que, aleshores (1985), designava principalment migrants de zones rurals de l’Estat. La primera norma que se’n va ocupar fou el RD 1424/1985, que desenvolupa la relació laboral especial amb una evident infraprotecció. La regulació va tractar d’incentivar la utilització no submergida d’aquest tipus de prestacions de serveis, parant atenció al risc que un increment de despesa per a la persona que oferia el treball generara l’efecte invers, de manera que s’incrementaren els nivells de frau: el RD només establia disposicions normatives escasses i deixava un marge d’actuació ampli al pacte entre les parts. És a dir, adoptava una visió liberal de la relació i permetia una llibertat ben àmplia perquè es fixara el contingut obligacional del contracte. La qual cosa, davant el desequilibri entre qui treballa i qui dona treball, conduïa a una negociació en contra de la part més feble: en aquest cas, la treballadora domèstica.

Tot i que les particularitats de la prestació de serveis poden emparar algunes modificacions o desviacions del règim comú, resulta evident que aquestes peculiaritats no poden justificar objectivament una menor protecció de drets bàsics.

De manera que sorgeix la contradicció entre reconéixer la relació laboral referida al treball domèstic -cosa positiva- però no arribar al nivell de protecció dels treballadors comuns (Rosa QUESADA, 2008).

Des de 1985 fins al 2011 cap govern va mostrar interés a aproximar els drets laborals i de seguretat social de les persones que treballen en l’àmbit domèstic a la resta de treballadors i treballadores. El 2011 el treball domèstic experimentà, finalment, modificacions en aspectes laborals i de protecció social: un intent de dignificar les condicions del treball, d’establir millors i més drets, major estabilitat en l’ocupació i major transparència en les condicions d’accés a l’ocupació (Vanessa CORDERO, 2014). Malgrat això, hi ha a hores d’ara consens sobre la necessitat de propiciar un marc jurídic més adequat per a la protecció dels drets de les persones que treballen en tasques domèstiques, i aquest nou marc jurídic exigiria que l’Estat espanyol ratificara el Conveni 189 de la OIT per tal de modificar alguns aspectes del règim jurídic que originen diferències importants respecte de la resta de treballadors i treballadores. Respecte d’aquest punt val a dir que l’actual Ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz Pérez, ha manifestat que porta en l’agenda aquesta aprovació.

Quins aspectes caldria modificar?

De manera breu, sembla necessari:
• Disposar-ne la inclusió en la protecció de FOGASA -restar-ne fora troba empara en normes comunitàries i internacionals- o, alternativament, la introducció d’una institució de garantia salarial per als treballadors i les treballadores al servei d’una llar privada.
• Modificar-ne el règim d’extinció del contracte per voluntat de l’ocupador, en diversos aspectes.
• En primer lloc, cal recordar que el RD de 2011 declara incompatibles amb el treball domèstic l’extinció per força major (sí, qui legislà en 2011 va considerar que en aquestos casos no resulta aplicable la força major, tampoc per tant en cas de pandèmia derivada per la COVID-19) i, incomprensiblement, l’acomiadament per causes objectives (Vanesa CORDERO, 2014).
• En segon lloc s’hi manté una menor protecció respecte de l’acomiadament disciplinari improcedent, pel fet com les indemnitzacions són d’una quantitat inferior a la resta de treballadors i treballadores.
• En tercer lloc, no s’esmenten les conseqüències de la declaració de nul·litat de l’acomiadament de les persones que treballen a la llar -ni tan sols en els supòsits de vulneració de drets fonamentals i de protecció de la maternitat.
• Finalment, permet a l’ocupador desistir de la relació laboral sense al·legar cap causa i amb una indemnització reduïda -una vegada més amb l’aspiració de no gravar excessivament l’ocupador.
• Establir mecanismes perquè la Inspecció de Treball i Seguretat Social puga vetlar pel compliment de la normativa en l’interior de les llars familiars. Actualment està limitada pel fet com la ITSS necessita l’acceptació expressa de l’ocupador o una autorització judicial, de manera que s’obvia que la llar és també un centre de treball.
• Incloure i protegir el treball domèstic en la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, especialment és necessària una protecció davant l’assetjament sexual i el treball domèstic.
• Regular-ne la protecció per desocupació, actualment inexistent. Aquesta exclusió afecta tres aspectes: no hi ha prestacions econòmiques substitutives del salari (la qual cosa genera a més llacunes de cotització), s’exclouen de la possibilitat de participar de les mesures d’intervenció destinades a persones en situació de desocupació i no s’incorporen a programes de recol•locació, formació o reinserció.
Segurament totes les diferències de tracte són les raons per les quals l’Estat espanyol encara no ha ratificat el Conveni 189 OIT.

Però, hi ha raons que justifiquen aquestes diferències de règim jurídic?

La resposta ha de ser negativa. No hi ha justificació objectiva i raonable per a aquesta diferència de règim jurídic. El fet que es duga a terme un treball per a la satisfacció de les necessitats personals i domèstiques d’una organització familiar (Rosa QUESADA, 1991) i no d’un empresari o empresària, no justifica de forma suficient les diferències de tractament, pel fet com no només s’hi inclouen mesures per a beneficiar l’ocupador -la persona titular de la llar familiar-, sinó que s’exclou les persones que fan treball domèstic de la protecció institucional: no protecció del FOGASA, ni de les prestacions per desocupació, ni del control de la salut laboral…

En definitiva, millorar-ne la protecció el 2011 no fou suficient i encara hi ha diferències de tracte no justificades i que perjudiquen les -perquè són majoritàriament dones- treballadores, relacionades només amb l’aspiració de no gravar excessivament la persona ocupadora que formalitza la prestació del treball domèstic i que, en la mesura que suposa una desprotecció de l’empleat o empleada, suposa una disfunció que incrementa el desequilibri entre les parts i la precarietat d’aquest tipus de prestació de servei.

La solució ha de ser l’equiparació de les treballadores i els treballadors domèstics amb la resta de treballadors i treballadores.

Benvingut siga el reconeixement tardà del subsidi per a protegir-ne la inactivitat, esperem que siga només el primer pas en el reconeixement de la protecció per desocupació, però seguirem reclamant, amb urgència, la ratificació del Conveni 189 OIT i, sobretot, la valoració adequada del seu treball. Donem al treball domèstic el mateix tractament i reconeixement que a la resta de treballadors i treballadores assalariats. Comencem a creure’ns-ho per a tractar-ho com cal normativament.

Elena García Testal és professora titular al Departament de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de València