CENT ANYS D’INCOMODITAT

31/1/2022

Joan Fuster

centenari de Fuster

Nosaltres els valencians

Identitat

valencianisme

Política valenciana

Fundació Nexe

Per Adrià Mompó

 

2022 és un any de commemoració que passarà desapercebut, com tots els anys en què els valencians commemorem fites destacades de la nostra història. I, tanmateix, seguirà sent el primer centenari del naixement de Joan Fuster, a més de complir-se cinquanta anys de la publicació del Nosaltres, els valencians i trenta de la mort de l’assagista. Número redó, doncs, per girar la vista una vegada més al sempre difícil llegat de l’autor suecà.

 

Al llarg de l’any present, caldria esperar una tornada entusiasta a la necessària reedició i relectura del personatge, a les biografies, els debats i les crítiques, tan convenients com sempre. No obstant, seria una avinentesa frustrada si no ens enfrontarem a la tasca més agra i complicada de revisar, honestament, la manera com el valencianisme – i els valencians, si algú – tracta la figura de Fuster un segle després. I és que, si un llegat indubtable va deixar és, sens dubte, la incomoditat: incòmode per als qui el critiquen, incòmode sobretot per als qui el defensen, incomodíssim per als qui intenten soterrar-lo en l’oblit de la intranscendència i la «superació». Perquè, no és aquest el mot habitual quan es parla de Fuster? Superat, antiquat, sobreexplotat, són adjectius tant recurrents com desencertats per una senzilla raó que res té a veure amb una obsessiva idealització del personatge: Fuster és un «clàssic» en el sentit més correcte i lloable del terme. Ho és perquè el llegat de la seua obra, la profunditat i transcendència de les seues anàlisis, se sobreposen al major o menor grau d’encert que, amb el transcurs dels anys, puga atribuir-se a unes conclusions òbviament determinades per les eines a disposició.

 

Ell va tindre el mèrit, primer, de resistir-se a la castellanització i a la rendible subordinació a la dictadura; i segon, d’enfrontar-se per primera vegada a l’anàlisi seriosa de les inconsistències i fracassos dels valencians com a poble. És a dir, va tindre el mèrit d’atrevir-se a pensar sobre allò que resultava més incòmode i, encara més, a deixar-ho per escrit. Però no només: sovint s’obvia el seu paper com a lector dels clàssics literaris i de les complexitats de la vida moderna, amb un encert i agudesa que el converteixen a ell mateix en un «clàssic» de la matèria. Virtuts, aquelles, soterrades sota les vanes polèmiques de la guerra cultural i la ignomínia de l’odi cec. Virtuts, aquelles, que no el redimeixen dels desencerts ni el converteixen en una mena de deïtat incorruptible. Virtuts, en definitiva, que l’eleven a la categoria de clàssic en tot el significat de la paraula: algú que, al marge de les conclusions més superficials, ha encertat en les causes profundes del seu objecte d’anàlisi, ha seguit un mètode conscient i rigorós i, sobretot, no ha renunciat a la capacitat de ser crític, especialment amb un mateix.

 

Amb tot, la causticitat irreverent i l’inconformisme insubornable d’un home al·lèrgic a qualsevol genuflexió intel·lectual, marquen més negativament que positiva la memòria de l’assagista i, en especial, l’empremta que va deixar sobre les consciències de molts. I això, en molts aspectes, podria considerar-se un efecte indestriable del rigor i, fins i tot, una victòria sobre la ignorància. Hem de suposar «habitual» que la ximplesa passe per davant de l’intel·lecte en el llibre de personatges de qualsevol col·lectivitat, i ho fa perquè és simpàtica i no genera divisió. No hauríem, en canvi, de considerar «raonable» que el pensador més digne de tal nom en la història recent – i no tan recent – del País Valencià, se situe massa sovint al peu de pàgina d’escriptors i homenots diversos. I no ho podem fer perquè Fuster no és un «escriptor», ni un ideòleg ni un polític de la fornada antifranquista. Fuster és un intel·lectual, i com a tal mereix un tracte específic que en res s’assembla a la displicència ni a la contemporanització.

 

Hem d’entendre, quan tractem els clàssics, que els seus referents i línies d’estudi són l’avantguarda del seu temps, però no, evidentment, dels posteriors. És justament aquesta «modernitat», aquest estar a l’altura dels temps, com insistia Ortega sense estar-ho ell mateix, què els fa indispensables, i no una inassolible immortalitat als canvis. Hem d’entendre, també, que ser «pioner» sempre comporta riscos: el coneixement és una tasca col·lectiva que deu construir-se des del debat i la impugnació recíproca, si bé sempre hi ha una primera veu. El clàssic, novament, sol ser aquella primera veu que s’alimenta i s’engrandeix des de la revisió i la crítica dels continuadors: el pudor de ser constantment corregit es compensa per la dignitat de ser innovador.

 

Així doncs, hem estat justos en gestionar aquest llegat? Possiblement, un excés d’atenció als posicionaments estratègics de l’autor – i dels seus admiradors – ens haja conduït més sovint pel camí de la caricaturització i, en definitiva, de la negació. Això no obstant, no és cert que tota estratègia és, per naturalesa, contextual? S’ha incidit, també, en el descrèdit de l’estructuralisme o en la imitació de les tesis sobre el «fracàs nacional» espanyol com a forma de construir la nació aplicades al cas valencià. S’ha reiterat, en fi, que Fuster feu més mal que bé en ignorar el solatge valencianista anterior – clarament sobrevalorat – i tractar de construir un format identitari sense arrelament popular. Són incorrectes estes crítiques? Segurament, no totes elles. Són injustes quan serveixen per a propugnar una esmena a la totalitat? Absolutament sí. De fet, la major desgràcia és no poder parlar de Fuster sense convertir-lo en objecte de debats ulteriors i sense ubicar-lo al bell mig d’una disputa entre idòlatres i iconoclastes: seguiment acrític contra negació militant, tot just el pitjor càstig que pot fer-se a la memòria d’un pensador. Així, l’esmentat joc d’argument i contraargument que hauria de perpetuar el clàssic s’ha enrarit fins a fer-lo gairebé impossible. Amb la raó emmanillada per la por i el greuge, l’acumulació col·lectiva de coneixement s’ha vit constantment frustrada.

 

Tot amb tot, és evident que la principal responsabilitat d’esta injusta gestió de l’obra fusteriana correspon a l’antifusterianisme triomfant, però, fins a quin punt el mateix valencianisme – acadèmic, periodístic, polític, fins i tot popular – ha sabut gestionar-ho sense caure en les mateixes simplificacions i, fins i tot, en la mateixa negació? A mesura que el nacionalisme valencià es renova i reinventa, és natural i necessari que la figura de Fuster s’allunye en el temps i que les referències habituals en siguen altres. Però, es recorda la continuïtat i l’enllaçament entre unes idees i altres, o es viu en la ficció de refer intel·lectualment el moviment cada uns pocs anys? Preocupa especialment que, quan per fi s’accepta la transcendència de Fuster com a clàssic, se’n desvirtue el significat i servisca de pretext per a apartar-lo de les cites primàries: clàssic s’equipara a antic i no hi ha mot que espante més a un moviment forçat a la modernitat per sobreviure. Com déiem, se’l retira al peu de pàgina per la senzilla raó que incomoda i intimida l’atac del contrari. S’esdevé llavors, una vegada rere l’altra, la victòria de la ignorància sobre un valencianisme insegur i acomplexat pels seus referents, incapaç d’escriure el guió de la memòria sense els traumes del xiquet apallissat.

 

Ben mirat, no és un fracàs particular d’una posició política, sinó una derrota com a país: aprendre a gestionar el mateix passat i la memòria dels homes i dones que han marcat la nostra evolució col·lectiva no és mai una tasca fàcil, si bé és inexorable per madurar com a societat. En última instància, el valencianisme ha d’afrontar una responsabilitat injusta però necessària al ser l’únic posicionament en condicions d’administrar el passat intel·lectual i cultural del País Valencià – l’únic perquè només ell accepta l’existència del mateix país! Això significa tractar amb dignitat tots els «prohoms» mereixedors de tal memòria, malgrat que molts d’ells puguen resultar incòmodes. En aquest sentit, figures tan extremadament complexes com Blasco Ibáñez han estat exemplarment analitzades i apropiades com a llegat indispensable d’un poble que vol creure’s poble, mentre que, sorprenentment, a Fuster se li deu encara una adequada reflexió i una justa consideració.

 

Ara bé, dignificar-ne la figura no seria una tasca completa, ni la més difícil. L’autèntic repte consisteix a destriar la forma de reconéixer Fuster com a clàssic, sense arrabassar-li el potencial combatiu i crític. En certa manera, atorgar la condecoració de l’atemporalitat comporta com a contrapartida l’exigència de retir: ja no s’està en condicions de ser figura d’atac i contraatac quan s’aspira a un reconeixement general i no sols partidista. Tanmateix, la intel·lectualitat i la societat valenciana no es troben encara en l’estadi de poder alliberar Fuster de la pesada càrrega de ser arma política, atés que la seua figura segueix sent motiu de denúncies i renúncies. La tragèdia no és sols que els seus principals diagnòstics de la realitat valenciana segueixen perfectament vigents: subordinació lingüística, cultural i política, endarreriment econòmic i escassetat – ja no absència, almenys – d’elits mobilitzades i amb una visió de país seriosa i consistent. La tragèdia és, sobretot, que en un panorama així, elevar Fuster al panteó de valencians il·lustres s’assemblaria molt més a un reciclatge d’estris vells que a una revisió sàvia del suecà. En la mesura que els seus llibres i declaracions inciten, encara, discussions acalorades, resulta palés que a Fuster li queda trajectòria com a argumentari recurrent i que segueix sent necessari que el valencianisme el defense i siga el primer a llegir-lo críticament, amb totes les complexitats i amb tota l’honestedat que convinga, si es vol evitar el falsejament i la incomprensió d’algú a qui tots devem un notori aprenentatge.

 

No podem, al capdavall, renunciar a Fuster, ni molt menys obviar-lo: que el centenari no siga un record d’un vell erudit ni una reiteració de discussions nècies amb qui no vol escoltar, sinó l’oportunitat per tornar als clàssics sense por a sentir-nos incòmodes. Aquesta és i serà la major victòria de Joan Fuster.

 

Adrià Mompó Ruiz és politòleg per la Universitat de València, membre del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe i actualment es troba fent una estada a la Coppieters Foundation

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu