DEL PAÍS QUE S’AMAGA DINS DEL COR DE LA GENT

Per Joan Pau Jordà Sánchez

Quina és la situació del mallorquinisme avui? Que tenim en comú i que ens diferencia amb els germans del País Valencià? Que podem aprendre d’unes i altres experiències?

Les Illes Balears i el País Valencià mostrem, d’entrada, moltes similituds en termes socials, culturals i econòmics. A simple vista, per dir alguna cosa, podem afirmar que som un exemple del model del creixement corrupte i especulador “de sol, platja i totxo”. Aquell que fou capitanejat per figures com Zaplana, Camps o Matas. També podem assumir que ambdós territoris tenim una de les balances fiscals més negatives de tota Espanya, i malgrat ser els campions de la desigualtat social i l’infrafinançament dels serveis públics, aportem religiosament al govern central milers de milions d’euros que mai tornen. A més, la situació lingüística no és millor. Mallorquins i valencians sofrim un procés de minorització lingüística lent i constant, emparat per un estat homogeneïtzador, que en les darreres dècades a més, ve acompanyat d’un ràpid procés de descohesió social. La societat líquida de Bauman és ben present a casa nostra, i la globalització i el lliure mercat  estan reduint el sentiment de pertinença a un simple tràmit administratiu. Aquest procés de desarrelament en cap cas ha preocupat a bona part dels governs autonòmics a una i altra ribera del Mar Balear, de fet, tot el contrari: la llengua i la cultura han estat utilitzats periòdicament, i de forma demagògica per la dreta espanyolista per fer vots, perquè aquesta sap que és un tema sensible i que el sentiment espanyol és gran… el còctel està servit. Si aquestes són les similituds, parlem ara de les diferències – que existeixen- entre un i altre territori.

En primer lloc, des de la Transició, al Parlament de les Illes Balears hi ha hagut representants de partits estrictament illencs, cosa que al País Valencià, no. Això és fonamental. Quan la UPV era extraparlamentària a les Corts, el PSM (mallorquinista, ecologista, progressista, obertament pancatalanista, des del 2013 integrat dins MÉS) es feia fort als pobles de l’interior de Mallorca. Això, unit a les sinèrgies existents amb l’ecologisme polític, el teixit veïnal i el moviment cívic de defensa de la llengua, va permetre a aquest petit partit sobiranista mantenir un grup parlamentari propi, esdevenint de fet la veu de l’esquerra illenca. En paral·lel, la dreta regionalista d’UM (dissolta al 2010 ofegada pels casos de corrupció i sorgida de les cendres de la UCD) mai va flirtejar amb el secessionisme lingüístic com ho va fer la Unió Valenciana de González Lizondo.

En segon lloc, a Mallorca, no sofrirem res similar a la Batalla de València. Això és degué a diferents motius. Per un costat, perquè bona part del regionalisme polític es va integrar dins la UCD d’Adolfo Suárez, que pilotà la Transició a les illes i per altre, perquè un cop descomposta aquesta, a les primeres eleccions autonòmiques la dreta del  popular Gabriel Cañellas (l’amo en Biel) es va fer amb el poder entre 1983 i 1995.

Cañellas establí una forma pròpia de governar, que si bé en un  principi només buscava ser una nova forma de caciquisme paternalista, es caracteritzava per: acceptar el marc sociocultural i polític de el règim del 78, moure’s, en major o menor mesura, en un regionalisme folklòric que no qüestionava el paper perifèric de les Balears així com tampoc el paper secundari de la llengua i cultura catalanes dins de l’Estat, acceptar el paper predominant dels grans hotelers dins el debat públic i potenciar un cert paternalisme cap a sectors com el catalanisme i el ecologisme. Aquest darrer punt es la clau de volta de tot plegat, perquè es va concretar en certes mesures de consens, com algunes polítiques parcials en defensa del territori i normes com la Llei de Normalització Lingüística, que si bé mai posaren en dubte el bessó del sistema, acceptava i normalitzava el reconeixement de la llengua, desproblematitzant-lo, i acceptant de fet, que una part de la societat i el món de la cultura s’identifiquessin plenament amb la construcció social, política i cultural que s’ha desenvolupat a Catalunya…. “que facin les classes en català, mentre no es fiquin on construïm els hotels” devien pensar des de l’oligarquia.

En bona part, aquesta línia política es va generar com una resposta de el Partit Popular balear al context polític dels anys ’80. S’estava consolidant la cultura democràtica de país, el que generava un brou de cultiu favorable al populisme personalista. A més, la Unió Mallorquina, regionalista i liberal, havia aconseguit el 1983 el 18% dels vots per Mallorca i gran part de el poder local, mentre que la pressió centrista de l’CDS (el 1987 aquest partit va aconseguir 5 escons a les Balears) anava en augment. A Madrid, Felipe González revalidava diverses majories absolutes, mentre que Cañellas era un dels pocs presidents autonòmics populars. D’aquesta manera, el discurs regionalista donava “munició” en la lluita pel poder a la capital de l’Estat. Per a més inri, la retòrica anticentralista tenia l’al·licient que comptaria sempre amb el suport parcial de les forces polítiques nacionalistes i regionalistes (PSM i UM). S’ha de tenir en compte que durant aquests anys el PP era l’Aliança Popular de Fraga, un partit més d’oposició que de govern, que preferia “deixar fer” a l’amo en Biel (Cañellas) que enfrontar-se a un dels seus barons més poderosos.

Molta gent considera el cañellisme un fenomen circumscrit a la dreta balear, que la defineix i caracteritza, però no és així, ja que aquesta “subcultura” va més enllà d’un partit polític concret. Aquesta forma de fer política ha creat escola, especialment a nivell local, tot i que no ha acabat d’agradar a alguns sectors espanyolistes -del PP i d’altres partits- que no veuen necessari una política “a la balear” en una societat que sociològicament i electoralment no dista molt de la de la resta de l’Estat. No obstant això, (que el consideren la belle époque) i entre l’esquerra que no ha plantejat mai superar el marc mental que Cañellas va crear el 1983 i que ha definit els límits d’allò possible dins els governs autonòmics de centre-esquerra.

Finalment, existeix altra diferència de fons entre el País Valencià i les Illes Balears, i és de cicle polític. Mentre al 1999, 2003, 2007 i 2011 el PP valencià de Zaplana i Camps revalidava diverses majories absolutes, a les Illes s’establia una espècie de turnisme de partits, del tot imperfecte, on l’esquerra alternativa, el nacionalisme progressista, el PSOE i la dreta regionalista s’uniren en un bloc contrari al PP i es feren amb el poder al 1999-2003, al 2007-2011 i al 2015-2013 (?). D’aquesta forma ja fa més de vint anys que a Mallorca es ve portant a terme el que intel·lectuals com Laclau, Mouffle o Butler –per dir-ne tres- han denominat com liberalisme progressista… En canvi, el Pacte del Botànic encara fa olor a nou dins la Generalitat Valenciana.

Aquesta visió del que ha de ser el progressisme ha estat hegemònica en el nostre país, i manté vius debats entorn a la “diversitat”, “l’apoderament” i la “no discriminació”. Així l’esquerra política i social passa a centrar les seves polítiques en el reconeixement, però dins el marc neoliberal, separant-la del contingut que té per l’emancipació material dels col·lectius- és a dir en detriment de la recerca de redistribució. D’aquesta forma, s’aconsegueixen avenços socials i polítics, un canvi del pensament col·lectiu, però en cap cas es posa en dubte les desigualtats estructurals que no són articulades com a part de la lluita d’aquestes identitats.

Aquesta forma de fer política, aquest apoltronament dins la gestió de les institucions, tot i ser normal –potser inevitable dins el marc mental liberal-progressista- ha generat cert desconcert dins les pròpies fileres del mallorquinisme. Primer, perquè la correlació interna de forces dins les coalicions de govern, favorables als partits d’àmbit estatal, fan difícil ja fer més avenços significatius en matèries sensibles per al mallorquinisme, com la normalització lingüística o la millora del finançament. Segon, perquè el mallorquinisme, si bé ha sabut construir-se des de l’oposició, no sap situar-se políticament dins dels pactes de govern, mostrant-se incapaces de marcar perfil propi i ser fidels alhora als socis. En tercer i darrer lloc, la crisi econòmica del 2008, i la social i sanitària de la COVID-19, evidencien les limitacions i mancances d’un estat de les autonomies que potser ja no és del tot útil per avançar nacionalment com a país. Tot això unit a que, ja fa massa anys que el PP resta fora del govern, i que per tant, el si no ens votes, venen ells, cada vegada és menys convicent per a una part dels votants.

En definitiva, els reptes del mallorquinisme polític, avui, són molts. Hem d’aprendre dels germans valencians a ser capaços de mantenir una agenda pròpia i marcar perfil electoral, hem de donar resposta a les necessitats d’una societat canviant, cada vegada més plural i globalitzada, hem de reflexionar seriosament sobre quin paper volem jugar dins l’autonomisme i hem de treballar per regenerar sinèrgies i despertar il·lusions dins un moviment que massa vegades pensa que tanmateix, som sempre els mateixos.

Però no ens equivoquem, hem de fer una valoració positiva de l’evolució del mallorquinisme. Dels 25.000 vots i els 10 regidors assolits a les eleccions municipals i preautonòmiques de l’any 1979, ha anat augmentat els suports fins als 70.000 vots i els 165 regidors del passat 2019. A més, el mallorquinisme, tant de dretes com d’esquerres, ha arribat a ostentar la presidència del Consell de Mallorca 11 dels 20 anys del segle XXI així com ha estat primera o segona força electoral al 83% dels pobles de l’illa, arribant a tenir la primera vara en el 95% dels municipis… també a la ciutat de Palma, amb les seves 410.000 ànimes. No és poca cosa, no creieu?

Mallorquins i valencians tenim moltes coses en comú, se’ns dubte. Una societat dividida, una identitat acorralada i un context polític en bona part hostil, ens ha de dur a reinventar-nos i repensar-nos, sent conscients que venim d’un passat autonòmic diferent, que ens pot dur a prendre decisions estratègiques divergents. Sigui com sigui, el camí és angost, complicat i difícil, però ningú ens va dir que seria fàcil reconstruir un país.

Joan Pau Jordà Sánchez és un historiador, demògraf i escriptor mallorquí. Actualment professor de secundària a Eivissa.