LA CRUÏLLA CLIMÀTICA DEL CORONAVIRUS

Per Maria Josep Picó. Article publicat a El Temps el dia 23 de març de 2020.

“Una ciutat amb muralles, però verdes perquè les cases no puguen eixir cap a l’horta”. Aquesta era la València somniada per l’alcalde Joan Ribó una setmana abans que la crisi pel coronavirus ens portara al confinament i a l’alteració radical de les prioritats individuals i col·lectives. Així es va iniciar a Las Naves un diàleg en primera persona amb Mireia Vidal, productora agrícola i representant del sector cooperatiu agrari, la qual anhela “una ciutat que tanque escletxes i cure ferides obertes” com ara a l’horta o la Punta.

Començar a construir una gran aliança per una ciutat sostenible era l’objectiu de la jornada participativa —organitzada per la Delegació d’Emergència Climàtica i Transició Energètica de l’Ajuntament de València—, oberta amb aquesta conversa de Ribó i Vidal. Dues setmanes després de la trobada, les reflexions no semblen tan incoherents com altres prèvies a la pandèmia global de la Covid-19. Al contrari, els arguments de l’àmbit de la sostenibilitat —els 17 ODS de l’ONU—, de la lluita climàtica i del feminisme conflueixen amb algunes reflexions davant el coronavirus.

El primer encreuament del coronavirus i la sostenibilitat és el concepte de bé comú profundament reivindicat per garantir el desenvolupament sostenible, més enllà del model socioeconòmic impulsat per Christian Felber. L’individualisme o la propietat privada, tan enaltits pel model capitalista, han frenat la implicació de la ciutadania per preservar el medi natural i evitar el deteriorament ambiental dels entorns urbans en detriment de la conservació de grans intangibles com l’aire que es respira als pobles i ciutats, l’atmosfera o la natura i la biodiversitat, alhora que s’han minat les bases de la justícia social. Ara, la Covid-19 demostra la rellevància d’aquesta corresponsabilitat ciutadana amb un patrimoni tan valuós com la salut pública.

Les mesures d’aïllament de la població exigides per l’estat d’alarma han aconseguit reduccions d’emissions d’efecte hivernacle impensables. El coronavirus ha mostrat com es pot disminuir la pol·lució quan es planteja un desafiament comú: més apressant i menys difós que l’evident escalfament global. François Gemenne i Anneliese Depoux argumenten a Le Monde que el vessament de CO₂ a l’atmosfera va baixar un 25% a Xina en febrer.

Mentrestant, el trànsit aeri mundial es va reduir un 4,3% el mateix mes, un percentatge que serà ridícul en relació amb la caiguda que es registrarà aquest març. Les emissions generades per la mobilitat de l’aviació —quasi el 4%— i per la utilització del vehicle privat —al voltant del 20% a la Unió Europea— són grans punts negres en l’estil de vida actual criticats pel moviment ecologista. A Suècia, col·lectius conservacionistes amb connexió amb Greta Thunberg van impulsar el terme flygskam (‘vergonya a volar’), i veus científiques, com ara Kimberly Nicholas —professora associada d’estudis de sostenibilitat a la Universitat de Lund—, afegeixen a aquesta petjada de carboni el consum de productes animals.

Aquesta minoració en la quantitat de combustibles fòssils cremats ja està tenint un efecte beneficiós per a la salut pública, ja que, segons un estudi publicat a l’European Heart Journal, la pol·lució genera al voltant de 8,8 milions de morts prematures anualment al món i 790.000 a Europa. És a dir, resulta més letal que el tabac, al qual l’Organització Mundial de la Salut responsabilitza d’uns set milions de defuncions a l’any.

La Covid-19 ha posat en escacs el neoliberalisme i el consumisme de l’economia globalitzada, la qual no afavoreix ni la legislació ambiental ni els drets laborals. L’arquitectura de la sostenibilitat ha esdevingut una revelació: reduir les compres, impulsar els mercats de proximitat i la producció de quilòmetre zero en benefici de la seguretat alimentària, mantenir una economia local amb el batec fort d’una agricultura que integra paisatges d’horta en nuclis urbans, promoure la cultura slow, etc.

S’han deixat de demonitzar tendències com ara el decreixement o les polítiques socials, i ha posat en primera línia una de les grans reivindicacions del feminisme per la igualtat: les cures de les persones vulnerables —de xiquets a majors—, com a part central de la vida socioeconòmica per tal de minimitzar les desigualtats socials i de gènere.

La crisi sanitària ha recordat com és de dolorosa la falta de contacte amb les persones estimades en un món digital que havia idealitzat les interaccions virtuals. El confinament pel coronavirus ens ha fet veure “la ficció que la fragilitat és privada’, com va assegurar Marina Garcés a Ricard Ustrell en Planta baixa de TV3, perquè afecta el sistema i continua mantenint les desigualtats socials. Una immensa diversitat de cruïlles obertes localment i globalment per la Covid-19.

Maria Josep Picó és periodista ambiental i divulgadora científica