Tot i això, forma part del grup que va iniciar Acció d’Art, una tertúlia d’artistes i escriptors, popular i caracteritzat per la     seua marcada significació valencianista, d‘esquerres i d‘avantguarda artística que es reunia quasi diàriament a la Sala Blava, al centre de la ciutat. En acabar els estudis, crea     il·lustracions per a revistes com Crònica, La semana gráfica o El hogar i la moda. El 1930 guanya un concurs estatal per la portada de Babbit, de Sinclair Lewis, i també il·lustrarà La novel·la d‘una novel·la de Francesc     Almela Vives (1930) o La perla que nasqué en lo fang (1934),     publicades per Lo Rat Penat, entre d‘altres. També serà l’única     dona que participa en l‘exposició «Pintura, Escultura, Dibuix» organitzada per l‘Agrupació Valencianista Republicana. Signarà, moltes vegades, com a «Manolita».

L‘any 1932 es casa amb el company d‘estudis, d‘inquietuds artístiques i d‘implicació política Josep Renau, qui ja era un artista reputat aleshores i a qui ajudarà en molts dels seus encàrrecs però sense signar-los. Tots dos formen part del nucli que va promoure la Unión de Escritores y Artistas Proletarios (UEAP) l‘any 1933, un col·lectiu antifeixista que s‘expressarà a través de la revista Nueva Cultura fundada pel matrimoni gestionada per Ballester. Just abans de l‘inici de la guerra, farà cartells i fundarà la revista Pasionaria, vehicle de l‘Organització de Dones Antifeixistes del Partit Comunista de València. En plena guerra neixen els seus dos primers fills, però Ballester continua implicada política i artísticament, fins que, després de passar per Barcelona, l‘any 1939 s‘exilia a França amb la família i, tot seguit, a Mèxic.

L‘any 1959, Renau s‘instal·la a Berlín Oriental i Ballester, juntament amb els fills, hi arriben poc després. L‘adaptació no li resulta gens fàcil, les obligacions domèstiques no li deixen temps per pintar i el matrimoni, ja en crisi, acaba per trencar-se l‘any 1962. Ballester s‘instal·la al centre de Berlín amb la seua filla Teresa i treballa en una empresa de traducció com a revisora dels textos en espanyol, cosa que li permet una total independència econòmica. Segueix col·laborant amb il·lustracions amb diverses publicacions comunistes alemanyes i segueix vinculada als projectes valencians a Mèxic. Pinta amb menys intensitat, però segueix exposant a Alemanya, a Milà i a Mèxic. No serà fins a 1973 que es podrà contemplar obra seua a València, tot i que de manera discreta, i l‘any 1988 participarà en l’exposició «Homenatge a les víctimes del franquisme i als lluitadors per la llibertat», ara sí a la Llotja de la ciutat. Els seus darrers anys els passarà a Berlín, on residia la filla i alguns nets, tot i que viatjara sovint a València i Barcelona. Es troba soterrada en aquella ciutat, al costat de Josep Renau.