En qualitat de presidenta d’aquesta organització, Carmen González començarà una intensa activitat de resistència i informació sobre la situació que es patia, la qual es va allargar més d’una dècada. Com ella mateixa apuntava, al principi va estar liderada per dones, ja que els homes consideraven que era una lluita perduda i que les accions que es duien a terme (manifestacions, talls de carreteres, reunions organitzatives, etc.) «eren una manera de fer el ridícul». A poc a poc, però, s’hi van implicar i la Unificadora va arribar a uns cinc-cents socis; tot i això, González apuntava que va ser una lluita molt solitària: ni la Federació d’Associacions de Veïns, ni els sindicats agrícoles, ni els diferents partits que governaven o estaven a l’oposició, tant a l’Ajuntament de València com a la Generalitat, no els van socórrer, ans al contrari; només EUPV-IU els va ajudar quan va entrar al consistori. Des de la societat civil, van rebre el suport d’algunes persones individuals, alguns grups ecologistes com Agró i, sobretot, de l’àmbit vinculat al moviment Okupa. Agraïda, reconeixia que «eixe jovent va estar a la La Punta okupant, lluitant, treballant i vivien amb nosaltres. Com uns veïns més». Davant la negativa reiterada a abandonar les cases i les terres, el veïnat va patir assetjament, amenaces i coaccions per part de persones que es presentaven, de vegades armades, tant a les cases particulars com a les manifestacions o protestes que es duien a terme.

Carmen González aprofita tots els espais que se li presenten per sensibilitzar la ciutadania sobre la situació i els valors de La Punta, i repeteix sense descans que, des de La Unificadora, sempre han defensat «les mateixes dues coses: la nostra dignitat com a treballadors de la terra i l’horta com a patrimoni de tots els valencians, com un lloc de sobirania alimentària, cultural i etnològica». Amb aquesta consciència col·lectiva, que anava més enllà de la problemàtica individual a què s’enfrontava cada família, es van dur a terme diverses campanyes fins que entre els anys 2002 i 2003 es van enderrocar a la força dos centenars de construccions entre alqueries, barraques i cases, a més dels cebers tradicionals, el sistema de reg i els horts. El documental A tornallom (d’Enric Peris i videohackers), en bona part protagonitzat pel Carmen Gonzàlez, és el testimoni audiovisual de la realitat dels veïns durant els darrers mesos de resistència, de la seua força, del seu desgast físic i psicològic i de la brutalitat dels desnonaments.

L’ecofeminisme va ser un dels pilars fonamentals de l’activisme de Carmen González; va reivindicar repetidament la manera de viure de les dones de La Punta, a les quals va qualificar com a «ames», tant per ser sovint les propietàries de les terres que treballaven i les encarregades de vendre els productes que collien, com per la seua mentalitat oberta i la seua actitud solidària. A més a més, també es va implicar activament amb les més explotades, com per exemple les dones subsaharianes prostituïdes per la zona de La Punta i que vivien en unes pèssimes condicions. Gonzàlez, juntament amb alguns veïns, els van proporcionar un habitatge mínimament digne per ajudar-les, però les màfies que les explotaven boicotejaren aquesta iniciativa davant una policia que tenia ordre de no actuar al respecte. L’objectiu era clar: degradar al màxim la convivència i provocar l’abandonament de les cases.