Encara tenim molt poques notícies sobre la trajectòria vital de Rosari Soto, però la trobem vinculada al valencianisme polític d’esquerra durant la dècada dels trenta i publicant al respecte, per exemple, al setmanari El Camí o a El País Valencià. Periòdic valencianista d’esquerres. El següent fragment, per exemple, es va publicar en aquest setmanari el 7 de setembre de 1935sota el títol «La dona i la llibertat del poble valencià»:
Si comencem a estudiar aquest títol no mancarà qui pregunte, i què té a vore la dona amb la llibertat? Sense dona no havera existit una agustina d’Aragó lluitant per fer front a les tropes franceses, ni una Mariana Pineda que per brodar la bandera tricolor fóra condemnada a morir com un consumat criminal i al mateix temps que no tingueren present ni saveren respectar ni el sexe ni l’edat d’aquesta dona.
Actualment, cal reconèixer, que avui són moltes les dones que senten despertar en els seus cors la gran flama de’eixa independència que les lleis d’un incendiari va fer desaparèixer, és també la dona la que comença a sentir-se heroica acreditant-se una personalitat que aspira sens dubte a ésser lliure i que vol recobrar eixa llum il·luminada per els Furs que uns homes amb la seua gesta plena d’heroisme saberen donar al País Valencià.
Més, per a que la posició femenina siga més concreta, més digna, fa falta que aquestes dones com el xiquet sent l’alegria quant està en possessió d’un bon llibre, així elles amb la mateixa alegria han de mostrar-se per a exaltar eixa ciutadania convençudes que seria un error pretendre no fer ús de llurs drets perquè al mateix temps es posaria de relleu que aquesta absència voluntària, fo forçosa de la dona en la política equivaldria tant com caure novament en poder d’eixes forces que l’únic que saveren fer en pro, no de les dones, sino d’un poble lliure, va ser un poble esclau.
És avui quant la dona i, particularment la valenciana, déu tindre en compte que al furtar-nos les germanies del nostre poble ens demostra que després de tant de temps surt ara amb més força, amb més caliu, com l’estiu després l’hivern i, per què? – perquè a part de la nostra història, de les nostres víctimes, està el nostre caràcter lliberal, i la dona, coneixent que els destins de la seua terra han segut lliures no dubta en reconèixer que el seu lloc és al costat i amb contacte per a col·laborar amb els que amb justícia lluiten per restaurar en els seu dia la grandesa que justament aportaria les autonomies valencianes […]
La dona valenciana inclina el seu cap davant els seus màrtirs i jura gravar en el cor dels seus fills una doctrina autènticament liberal, puix un poble sense llibertat, és poble d’esclaus.